EL CONTE DEL DIVENDRES
La Nina
per Vicent Penya
No tenia costum de beure alcohol, però aquella nit, durant el sopar en solitari, s’havia pres dos gots de vi negre que encara li endolcien el paladar. Preferia els carrers poc transitats a les avingudes plenes de gent, tot i que recordava que en alguna ocasió en aquelles vies fosques del nucli antic havia tingut algun ensurt per culpa d’individus sinistres i busca-raons que li havien eixit al pas amb intencions no massa clares. La ciutat bullia de nou, com cada preludi de primavera, amb aquells túmuls coberts de figures acolorides i estàtiques que inundaven l’espai urbà i que atreien les masses amb el seu magnetisme imbècil. Però ell, a cada passa que feia, dirigia els seus peus cap a les zones més isolades, cap als àmbits més silenciosos, cap als racons més foscos i humits de la ciutat.
En girar un
cantó, un d’aquells túmuls de figures acolorides i estàtiques li caigué al
damunt, sense previ avís, i li barrà el pas. Es va enrabiar, perquè considerava
intolerable aquella mania veïnal d’ocupar els carrers impunement per mitjà
d’uns trastos grotescos i inservibles. Va haver de girar la tanca que envoltava
l’obstacle per poder continuar la caminada i, quan estava a punt de trencar per
una nova cantonada, tombà el cap i la va veure.
Sí, era la
nina perfecta. No n’havia vist mai una com aquella. Quan tenia divuit anys va
treballar durant un temps en una empresa gràfica dels afores de la ciutat i un
dia, en el seu aniversari, els companys del taller li feren un regal sorpresa:
una nina inflable. S’enfadà amb ells perquè amb aquell oferiment semblava que
li volien confirmar, com una mena d’escarni velat, la seua incapacitat per
relacionar-se amb el sexe contrari. Però després, una volta oblidat l’incident
i dissipat el rancor, intentà traure-li el màxim profit a l’obsequi que li
havien fet per tal d’establir-hi, de mica en mica, una relació discreta i
apassionant. L’idil·li va durar només setze mesos, temps en el qual la seua
silenciosa i circumspecta amiga es va desprendre de l’atractiu físic que
posseïa el primer dia, a causa del deteriorament irreversible dels materials
amb què estava feta. Però després d’uns quants dies de cavil·lació, d’incògnit
i amb pas esquiu, ell mateix acudí al sex-shop més apartat i discret de
la ciutat i n’adquirí una altra, de manera que, al llarg d’uns quants anys,
arribaren a fer-li companyia fins a vint-i-nou nines de diferents grandàries i
textures. Es considerava un afortunat, perquè sabia del cert que pocs homes de
la seua edat havien mantingut durant la seua vida tal quantitat de relacions
amoroses.
* * *
Era
excepcionalment bella. La primera cosa que li cridà l’atenció fou el seu rostre
perfecte. No era com el de les altres figures de suro que li feien companyia,
que tenien tirada a la comicitat i al barroquisme, i fins i tot al sarcasme.
Tenia unes faccions senzilles i dolces, sensuals i angelicals alhora,
exquisides. Després es fixà en la postura coqueta i provocativa de què feia
gala, la qual no havia observat mai en cap de les vint-i-nou nines amb què
havia intimat. I finalment hi havia el seu cos, un cos esplèndid que exhibia
mig nu, però amb una gràcia i un encís que intuïa innats.
S’hi acostà
xano-xano. Aquells carrers estrets i foscos eren buits en aquelles hores. Saltà
la tanca que circumdava el monument i pujà a la tarima on hi havia la majoria
de les figures de grandària natural. Eren figures que representaven cossos
humans caricaturitzats —sense comptar el d’ella—, però també formes de bèsties,
de plantes i d’altres objectes diversos. Al centre del tancat, fent equilibris,
emergia una efígie enorme, imponent, que per uns instants el va omplir
d’inquietud, però intentà defugir la seua presència amb l’abstracció de la
bellesa que perseguia.
No tardà massa
a mantindre-hi contacte. Mancada de pell, el tacte d’aquella deessa era, per
increïble que fóra, suau i amorosenc, delicat. Superava amb escreix el de
qualsevol de les damisel·les de làtex amb les quals havia mantingut una relació
sexual. Però aquesta, com les altres, tampoc no oferia resistència. I per una
altra banda, el seu atractiu, el seu erotisme, la seua extremada voluptuositat
eren insuperables. De mica en mica, l’excitació li anava pujant al cap com una
substància al·lucinògena i no pogué resistir la temptació, per més que ho
intentà, d’anar més enllà de les simples carícies.
* * *
Aquella mateixa
nit li va fer l’amor. No havia viscut mai un episodi com aquell. Evocava unes
altres aventures eròtiques en contextos diferents, però cap com aquesta. Era la
primera vegada que consumava la unió carnal a l’aire lliure, enmig d’una via
pública, a expenses de qualsevol mirada indiscreta i insidiosa. Tot i que, a
dir veritat, la presència de les figures que l’envoltaven, fins i tot la
confusió enmig d’aquestes, li oferia una mena de cuirassa íntima que el feia
sentir protegit de qualsevol malesa.
L’endemà, a la
mateixa hora, hi va tornar al mateix lloc. El carrer romania desert i
silenciós, dominat per la penombra. En aquesta ocasió els seus dos cossos no
s’entrellaçaren, però sí que gaudiren d’uns llargs moments d’afectivitat: ell
l’omplí d’amanyacs i li parlà de la seua vida i de les seues obsessions, dels
seus desitjos. Ella, en canvi, continuava callada i inamovible, absent a tot.
No obstant, ell comprovà que no havia sentit mai una inclinació tan gran com la
que professava cap a aquella bellíssima escultura de polietilè.
Tot d’una, la
violenta aclamació d’unes veus estridents el féu despertar de la seua letargia.
Sense previndre-ho, aparegueren per una cantonada dos festers cridaners en
estat d’embriaguesa, vestits amb les típiques bruses negres. Es quedà
petrificat de l’espant. Un profund sentiment de vergonya li travessà l’esperit.
Tenia l’esperança que només anaren de pas, que marxaren de seguida, però
s’aturaren justament davant d’ell i es quedaren mirant de fit a fit la nina,
com atrets pels seus encants. La immobilitat, potser, li permetria passar
desapercebut i no despertar sospites. De fet, segons el que pogué escoltar, el
confongueren amb una de les figures estàtiques del monument: «Qui fóra eixe
ninot —exclamà un dels festers assenyalant-lo amb un moviment de cap— per a
fotre’s eixa nina».
* * *
Malgrat
l’ensurt, la nit següent tornà a reincidir. Tanmateix, ara, davant de qualsevol
perill, ja sabia com reaccionar. La gent, la poca gent que es podia moure per
aquells contorns, ja no li feia por. Amb la seua quietud, amb el seu
estaticisme, havia après a no cridar l’atenció entre el maremàgnum d’imatges
jocoses que omplien el tancat. Però aquella nit no va ser com les altres.
Immòbil com una estàtua al costat de la nina, va veure transcórrer al voltant
del monument una processó incessant d’individus de tota índole i condició, de
totes les edats. Què ocorria aquell dia que hi havia tant d’enrenou?
Va creure que
en qualsevol moment abandonarien l’indret i el deixarien sol com les nits
anteriors, però no va ser així. A cada instant la gent es concentrava més i més
en aquell punt del carrer, i les diferents escenes del monument eren objecte de
totes les mirades. Sens dubte, s’hi estava congriant algun esdeveniment
extraordinari la resolució del qual era imminent, però ell no aconseguia
d’endevinar de què es tractava. Passats uns minuts va veure, de sobte, com una
onada de persones es retirava a una certa distància del tancat i, amb un
esglai, va sentir l’estrèpit d’uns trons que procedien del mateix cadafal. Un
núvol de fum ho va cobrir tot, i pensà que era una bona ocasió per escapar
d’aquell mal tràngol, però la vergonya de ser descobert i després increpat per
la gentada el va petrificar de nou i preferí mantindre’s quiet al costat de la
seua benvolguda amant.
En un moment
determinat, l’aplec de subjectes guardà silenci. Notava tots els ulls clavats
en ell i en les diverses figures que l’acompanyaven, i va sentir al seu darrere
una mena de crepitació enmig del mutisme. El caliu d’unes flames va començar a
llepar-li la pell, el percebia a la seua esquena, com un cos incandescent, cada
vegada més intens, més amenaçador, però va dir-se que ara ja era tot inútil,
que no podia ni cridar ni moure’s, ni tan sols concebre negres idees, sinó
únicament pensar en la seua estimada i en l’immens l’amor que havia sentit al
seu costat durant unes nits en el preludi d’aquella primavera.