UNA SENYORA

Una senyora

per Pepa Guardiola



Durant el dia, els seus dominis es reduïen a l’espai escurçat que delimitava en els
antics porxos una cinta blanca i roja, de la tercera a la quarta columna per la banda de
fora i de l’enreixat a la porteria per la banda de dins. La seua llar era el tros de cobert
d’un edifici en runes vedat al pas pel perill, i obert a les mirades com un aparador sense
vidre arran de sòl. El sostre precari dels porxos la guaria de pluges, i l’orfandat de
parets permetia que el vent, amic gatzarós, la bressolara a tota hora, li acaronara els
cabells d’estopa argentada i li besara el front clivellat pels anys.
Durant la nit, la seua llar s’expandia, travessava la cinta blanca i roja, les columnes, la
vorera, els cotxes aparcats, el carrer i envaïa l’orbe complet. El cel, les estrelles, la
lluna, els núvols, els miols dels gats, els treballs dels fematers, la solitud dels semàfors,
la llum dels fanals passaven a ser de la seua propietat. Es convertia en ama i sobirana
del temps nocturn. Vagarejava d’un lloc a altre, buscava entre les deixalles dels
carrerons, s’abocava als contenidors del fem, reclamava les sobralles dels bars i corria
darrere dels camions d’escombres per rescatar el regal que ningú mai li havia fet.
Solament el fred, irrespectuós, burlaner, malcarat, s’atrevia a disputar-li el senyoratge
de la foscúria flagel·lant-li la cara i agullonant-li les mans entre els forats de les mitenes.
“No m’enviaràs a l’asil, canalla!” el reptava ella amb el puny, “aguantaré fins que
t’esgote el sol!”. Arrupida, tronava als porxos, s’entaforava a la caixa de cartró que li
feia de jaç, i s’adormia abraçada als seus gossos, sota una muntanya de papers i roba.
S’hi instal·là un capvespre acompanyada per la seua família, dos cans muts i cecs que
lladraven amb la cua i vigilaven amb l’olfacte. Distribuí metòdicament l’aixovar
rescatat de qualsevol escombraria: ací el carret ple d’andròmines, allà la caixa de cartó,
al bell mig una cadira corcada. Per cinc vegades la feren fora denuncies i policies, i per
cinc vegades s’hi tornà a instal·lar, persistent. Fins que acabà amb la fermesa del veïnat
i es proclamà “senyora dels vells porxos”.
La trobava cada matí seguda a la cadira, delectant-se amb el líquid anònim d’una tassa
esvorellada i amb la seua cort animal llepant-li els peus. Era el primer ésser humà amb
qui jo saludava el jorn i sempre em corresponia el somrís amb un cot subtil de cap, a
l’estil d’una gran i noble senyora que respon condescendent a l’admiració dels plebeus.
A temporades desapareixia. S’hi feia sentir el buit de la seua absència. Els porxos
esdevenien més precaris, mes a prop de l’aterrament. Jo els evitava canviant a l’altre
costat del carrer. En tornar ella, reviscolaven de la nit al dia amb un aire de melangia
bohèmia,
-On has estat Matilde? -li reclamava en veure-la.
- He passat dues setmanes de vacances a la platja - contestava molt digna.
O em desconcertava despertant-me sospites amb la seua explicació,
-Uns bons amics m’han convidat uns dies a un balneari, d’aigües caldes i sanadores.
Mai vaig poder esbrinar a quina mena de balneari l’havien convidada, ni com era de
blava la mar on havia passat les vacances, ni quines circumstàncies l’havien empentada
a prendre l’aire lliure com a llar.
Una matinada d’hivern, la gelor s’alià a uns bruixots de cap rapat i botes pesades. Però
la seua família de quatre potes, orelles espavilades i olfacte profund la protegí. Els
estilets dentals dels gossos, acostumats a rosegar tot tipus de deixalles, ensangonaren
braços i cames dels intrusos i els obligaren a fugir atordits per l’inesperat atac.
La senyora dels porxos desaparegué definitivament un matí de primavera, sense
acomiadar-se ni donar-me l’últim bon dia. Deixà com a record de la seua existència

2
endergues inservibles i la cadira corcada. Em preocupà la manca d’adéu i em dolgué la
pèrdua d’una amistat teixida amb mirades i paraules breus. Setmanes després vaig
entendre la seua partença brusca, enderrocaven els porxos i, just al lloc que omplia
Matilde, un cartell anunciava la construcció d’uns grans magatzems.
Però les voreres del món no van més enllà de la mesura d’un mocador. A la fi, he
esbrinat on és la vella amiga del vent i he reprès l’afecte que li guardava.
El mes passat, passejant pels tossals costaners dels voltants d’una gran ciutat, no
descobriré el nom per no posar-la en perill, vaig ensopegar amb una cinta blanca i roja
que encerclava l’espai enrunat d’una vil.la modernista. Ens reconeguérem de seguida.
-Matilde què hi fas? Em tenies preocupada en marxar tan de sobte.
Seguda en altra cadira corcada i amb els seus amics llepant-li els peus, em respongué
complaguda,
-Doncs mira, oportunitats de la vida. Unes ànimes beneïdes em van regalar un bitllet de
tren i no podia perdre l’oportunitat de viatjar. Ja veus, m’he mudat i he pujat de
categoria. A què és bonic el meu palau amb vistes a la mar?


L'ÀNGEL DEL METRO

L'àngel del metro

per Ezequiel Císcar i Carreres


S’anava allunyant i no deixava de preguntar-se quin sentit tenia tot el que havien viscut junts. S’ho preguntava amb impotència, recordant-lo impassible quan mitja hora abans ell li havia dit adéu amb un fred “espere que tot et vaja bé”.
Acabava d’entendre que aquella història feia temps que havia mort i es sentia perduda alhora que enfadada. Avui havia reunit forces i havia decidit anar a sa casa amb l’esperança de poder salvar la relació, sense saber ben bé com; i ara es sentia ridícula, enfonsada en un seient d’aquell vagó.
Es va aturar novament i alguna cosa li va cridar l’atenció a l’altra banda de la finestra. Aquella parada li era molt familiar. No recordava quantes vegades hi havia esperat el metro, carregada amb la seua vella cartera i conversant amb les seues amigues de la facultat. Quants anys feia d’aquelles esperes?
Es va veure allà plantada, radiant joventut i vida, ignorant al sofriment que hui la desolava. Allà fora vessava innocència mentre que a l’altra banda del cristall sentia pena per aquella xica. Per un moment li hauria agradat baixar del vagó i anar amb ella a conversar assegudes a la terrassa d’alguna cafeteria, amb una tassa de cafè entre les mans i moltes coses per dir-se, com dues bones amigues. Però aviat va entendre que allò no hauria estat bé. No tenia dret a arrabassar-li aquella il·lusió per viure intensament tants moments que segur coneixeria. Bons i dolents.
El metro es va tornar a posar en marxa i aquella jove es va esfumar deixant-la sola. S’hi va quedar mirant el reflex d’una dona en la finestra d’enfront. Què li havia passat? No es reconeixia, tan arrossegada per la vida... En aquell moment, sense saber per què, ja no pensava en l’home de qui s’allunyava. Potser no era rellevant en comparació amb el que ara tenia al davant: una completa desconeguda.
Potser era amb aquesta dona amb qui devia anar a fer-se un cafè. Li diria que no fos tan dura amb si mateixa i que no s’havia equivocat perquè sempre havia sigut coherent amb els seus sentiments i desigs. Però no es sentia amb forces per mentir dient-li que, malgrat tot, havia valgut la pena.
Ja s’apropava a la seua parada i es va incorporar amb una energia que no s’esperava. De sobte sentia ràbia i, quan es va aturar el vagó i es van obrir les portes, va eixir decidida a l’andana i va començar a caminar. Avançava esquivant persones anònimes quan el metro es va tornar a posar en marxa. Per un instant va notar l’efecte de que el passadís s’acurtava ràpidament i era engolida a poc a poc cap al fons; però no va sentir temor. Quan va arribar a les escales no va dubtar en pujar-les graó a graó mentre els demés eren transportats còmodament per la cinta mecànica. Ja a dalt, es sentia envalentida i va seguir envers les portes automàtiques mentre buscava el tiquet a la butxaca de l’abric. El va treure, el va passar per damunt del lector i la pantalla de metacrilat es va apartar per deixar-la passar.
Mentre passava a l’altra banda va veure en la paret d’enfront una dona major amb una xiqueta d’uns cinc anys al davant. L’àvia posava amb tendresa les seues mans als muscles de la menuda, que pareixia impacient i amb una mirada nerviosa recorria tota l’estança. De sobte va semblar que la mirava a ella i se li va il·luminar el rostre amb un somriure que la va inundar amb una alegria pura i sincera. Es va lliurar de les mans d’aquella senyora i es va llençar corrent en la seua direcció.
Ella va minorar el ritme mentre la veia apropar-se i passar de llarg per la seua dreta. Va girar el cap seguint-la per veure com volava envers una dona que acabava de passar la porta i l’esperava amb els braços oberts i una cara de felicitat desbordada. Es van fondre en una abraçada i el temps es va aturar durant un breu instant.
Va inspirar profundament sentint-se viva i va continuar caminant. Aleshores es va adonar de que aquella dona major l’estava observant i les seues mirades es van creuar. El món va emmudir per complet i una calma reconfortant la va assaltar en el moment en que la vella li va dedicar en secret un somriure de complicitat mentre li feia que sí amb el cap.
Sense poder desxifrar aquella estranya sensació, va seguir avançant cap a l’eixida. Quan pujava les últimes escales per emergir a l’exterior ja no recordava el motiu pel qual havia anat a València aquell dia. Tan sols sabia que desitjava trobar una cafeteria on poder fer-se un cafè tranquil·lament.


EL VIRUS I EL SOL

El virus i el sol

per Toni Camarasa



Quan la sonda Explorer 2036 tornà a la Terra vint-i-set anys després, la humanitat no esperava ni podia imaginar el preu a pagar pels descobriments que l’aparell havia enregistrat a l’espai.  De fet, ni tan sols no se’n té constància. Els fets que van ocórrer poc després van eclipsar-los.
Tot començà quan el comité de científics encarregat de la sonda començà a presentar greus símptomes de debilitat i, en última instància, a morir. Les seues famílies també es van veure afectades per eixa estranya malaltia. I els seus coneguts. I, finalment, pràcticament tothom.
La pandèmia es va estendre i afectava, sobretot, els països tropicals. Tanmateix, com més fred i nuvolós era un país, menys risc tenia la població.
La gent prompte es va adonar que la malaltia impedia cap exposició al sol. De sobte, la humanitat i moltes espècies animals l’evitaven per tal de sobreviure. El món fou un caos durant els darrers anys del segle XXI. La vida, tal i com es coneixia fins aquell moment, feia un gir estrepitós i irreversible. Les ciutats es van haver de construir sota terra, les poques espècies animals que sobrevisqueren, la majoria nocturnes, es recloïen en coves.
Un dia, però, va arribar la cura. Per primera volta en 17 anys, un medicament va resultar exitós en totes les proves per tindre una exposició al sol fora riscs. Desgraciadament, la durada era caduca, de 12 a 18 hores. I, per acabar-ho de rematar,  els preus n’eren molt elevats. De cop i volta, el regal més preciós que es podia fer a algú era una d’aquelles pastilles, sobretot a aquells que no havien vist mai la llum del sol.
Prompte, aquells que podien pagar els medicaments van començar a eixir dels amagatalls i fer vida relativament normal. Així doncs, el món es convertí en un lloc elitista on les classes altes podien eixir a l’exterior, les classes mitjanes assaborien xicotets intervals baix la llum del sol i els pobres no gosaven eixir mai o quasi mai. Es va establir tota una xarxa de comerç al voltant de la Solina, Sunnine en anglés. Fins i tot es traficava il·legalment i algunes empreses pagaven als treballadors amb el medicament.
Un bon dia, el poble es va cansar i es va alçar contra aquella situació. Van decidir assaltar les seus de la Solina perquè pensaven que dispensar-ne l’ús era un dret i no un privilegi. Per descomptat, la companyia ja havia previst eixa situació i tenia armes més que suficients per defendre el seu negoci. Totes les armes possibles, excepte una amb què no comptaven.
Quan la gent va emergir de la civilització subterrània, s’adonà que no es debilitava per molt que passaren les hores. El virus s’havia debilitat o la població havia mutat. No importa. Aquell malson havia acabat. Potser en vindrien altres, qui ho sap?


LES POSSIBILITATS DE LA PARRA

Les possibilitats de la parra

per Encarna Sant-Celoni

Il·lustració: Ana Amesti
Una vegada hi havia una noia decimonònica,
que es delia per pintar i escriure,
i que no es volia casar.
Separada i divorciada, es guanyava el pa
amb la suor de la seua ment
i, entre altres coses, va afirmar:
«Abans que s’acabe el segle XX,
el treball de la llar esdevindrà ofici,
les dones tindran idèntics drets que els hòmens
i, per igual feina, cobraran el mateix sou».
Tots, llavors, se’n foteren, i d’ella es burlaren,
car la intel·ligència decimonònica
no destacava precisament
per la seua amplitud de mires.

E. Sant-Celoni
(versos inspirats en el poema Similar Cases,
de Charlotte Perkins Gilman)


Aquells que amb massa paciència fan d’estaló
de vegades subestimen les possibilitats de la parra.[1]


«És més fàcil escriure de Sòcrates que d’una senyoreta o d’una cuinera»[2] he llegit, no sé on, que ha escrit l’escriptor Anton Txékhov, nascut com jo el 1860, però a l’altra banda del món. I no sé com prendre’m tal asserció. «¿Quina ceba li farà coure els ulls, ara, a aquesta feminista?», es preguntaran els mateixos que m’acusen de «mare desnaturalitzada» i de «dona divorciada»: si voler el millor per a la criatura que has parit significa ser mala mare, sóc mala mare; si triar separar-te del teu espòs perquè t’estimes més fer d’humana que de muller significa ser mala esposa, sóc mala esposa. ¡Tu t’ho has buscat!, ¡És culpa teua!, ¡Resigna-t’hi i assumeix-ne les conseqüències!, ¡Ets una inútil, no serveixes per a res, ni com a mare ni com a fembra!..., em deia una vegada i una altra a mi mateixa, fins acabar feta un feix de nervis. ¡No!, ¡no i no! Si la parra pot remuntar, jo també. Deixa el marit, deixa la mare, deixa la nena... I ho vaig fer. Heus ací una dona nova, corrent sense cadenes, aurèoles angelicals ni corones, ¡una dona vivent!
El primer deure de tota persona és trobar el treball que vol fer, i fer-lo, coste el que coste, i per a això cal ser lliure. El meu treball és escriure, aportar el meu òbol a fi de demostrar que és possible canviar una societat que crec injusta. ¡Així és! I, si no els agrada, que s’hi posen fulles... Bé, tornant al tal Txékhov, vull deixar constància que estic totalment d’acord amb ell. És molt fàcil escriure de Sòcrates, de Plató o d’Aristòtil, posem per cas... El realment difícil és escriure d’allò que és invisible als ulls d’aquest món androcèntric, d’allò que no existeix segons els paràmetres que dicta el cànon. Tant és que parlem de senyoretes, de cuineres o d’escriptores.


No hi ha ment femenina. El cervell no és un òrgan sexual,
si fóra així també parlaríem d’un fetge femení.


«Els hòmens són d’or i les dones de tela» cantussegen a les xiquetes cambodjanes des de l’instant que naixen. «Gallines i dones, quan torcen el coll és quan són bones» diu el refranyer ibèric. «Duu una vida tan casolana com pugues. Tin la teua filla amb tu tothora. Gita’t una hora després de cada àpat. No tingues més de dues hores d’activitat intel·lectual al dia. I no toques una ploma, un llapis o un pinzell en ta vida»[3], prescriuen els neuròlegs a les dones que no volen ser «reines del fogar», a tall de correctiu contra llurs «crisis nervioses», i també interminables cures de repòs, aïllades i sense fer absolutament res. Ho he patit i sé què és. No entenc com no s’adonen que allitar qualsevol –home o dona– forçosament agreuja allò que es vol sanar, com ara el sentiment de culpa per creure que no s’atén cònjuge, llar ni fillada com Déu mana: una casa no necessita una muller més del que necessita un marit.
Quan afirme que la divisió tradicional dels rols socials per sexe no és un fet natural sinó cultural, o quan, en les meues novel·les, dissenye models de societat ben diferents de la que patim amb la intenció de fer tiretes d’aquesta civilització patriarcal, es burlen de mi i em titlen d’utòpica. D’acord amb pinces, si entenem per utopia la «concepció imaginària d’una societat ideal»; una lloança que estic disposta a acceptar i que compartiria a gust amb Christine de Pisan i la seua Ciutat de les dames, per exemple. En desacord del tot, si hi entenem la «concepció d’un ideal irrealitzable»; car, al meu parer, desitjar quelcom tan lògic i tan just com la igualtat efectiva d’hòmens i dones no és «irrealitzable», sinó factible. Voler és poder. I eixiríem guanyant, nosaltres i la Terra.


Visc ací amb Delle... Ma mare s’està amb mi, i Katharine, és clar. La
complaença en aquesta nova relació és que ara hi ha algú que m’estima,
i a qui estime. Açò és una llar.


Si haguera de destacar algun tret de mi, seria que sóc una persona eminentment pràctica i racional; una persona que sol fer les coses que toca, vaja. Deu vindre’m de família, però de la banda paterna, concretament de tres ties-àvies sufragistes, feministes i abolicionistes. Sí, ho he sigut sempre, amb una sola excepció que va durar dos anys, en enamorar-me apassionadament d’una dona, Delle.
Per això –per ser eminentment pràctica i racional–, si en algun moment m’he equivocat, més tard o més d’hora no he dubtat a rectificar. Casar-me, deixar d’escriure, separar-me, escriure, mantindre mare i filla, escriure, divorciar-me, escriure, enviar la nena amb son pare i la meua millor amiga, escriure, tornar-me a casar, escriure..., i ara, amb setanta-cinc anys, tot dit o escrit i sabedora que només m’espera una mort lenta i horrible, suïcidar-me.


Preferisc el cloroform al càncer.






Charlotte Perkins Gilman (Hartford, 1860 - Pasadena, 1935), autora de nou novel·les, 186 relats, tres poemaris, set drames i monòlegs, una infinitat d’estudis i altres obres de no ficció, editora, sociòloga, conferenciant..., oblidada per la crítica molts anys i encara sense pàgina en Viquipèdia – però sí en la Wikipedia espanyola–, fou una prominent feminista nord-americana i una infatigable activista i reformadora per a la qual la solidaritat i la cooperació entre les dones –sororitat, en una paraula– és la clau que pot canviar d’una vegada per totes la societat. I, per acabar, una notícia fantàstica: pocs dies abans de lliurar el text em vaig assabentar que Laertes ha republicat la traducció que Montserrat Abelló va fer d’El paper de paret groc (LaSal, 1982), en edició d’Eulàlia Lledó; un bon piscolabis per a començar a conéixer la donatjada.



Silenciades, XX edició de l’Homenatge a la paraula. Ed. CEIC Alfons el Vell, Gandia 2016. Pàg. 30-36.

[1]              Els textos en cursiva sense nota són cites de Charlotte Perkins Gilman, i les traduccions d’E.S.V.
[2]              Extret de l’article «14 consells de Txékhov per escriure», secció cultura viva 14 (15/VII/2016), del diari ara.cat, traduït segons sembla de l’obra Sin trama y sin final: 99 consejos para escritores, de Piero Brunello. Trad. de Víctor Gallego.
[3]              3. Instruccions que el neuròleg Silas Weir Mitchell va donar a Charlotte Perkins Gilman, després d’una cura de repòs de sis setmanes, per superar la greu depressió postpart que va patir als 26 anys. Trad. d’E.S.V.



PLANY PER A LA REINA MARIA

Plany per a la Reina Maria

per Rosa Roig


“Ara, Senyor, dins mi e fora mi no trobe sinó dolor e soledat e tristícia, que travessa la mia ànima[…] ¿Qual amistat fon mai tan gran ne tan estreta, ni ab tanta raó, com la vostra e la mia? Car lo major senyal d’amicícia és concòrdia de voluntats e comunicació de secrets[…]¡Oh, vida mia! ¡ I vós sabeu quant és estada a vós oberta la mia ànima en tots los desigs e pensaments meus! […] e no haveu hagut altre descans, en la peregrinació vostra, sinó aquell poc de temps que vós e jo nos trobàvem a soles e podíem parlar e comunicar dels alts secrets […] vostres e de la tendror e dolçor de l’amor que jo us tenia.” p. 447
Isabel de Villena (Elionor d’Aragó i de Castellà), Vita Christi, Edició Vicent J. Escartí,I nstitució Alfons el Magnànim, 2011


“ Tot pecat és acció, e feneix amb lletres vermelles”, la vostra veu, ferma i decidida llig per a mi, mentre les mans reposen sobre l’oripell del Llibre de bons amonestaments. La veu d’una lloctinent, d’una reina, que governà sobre el regne que el seu espòs va deixar abandonat, per viure i morir lluny de València. Però, vós, oh estimada senyora, vau fer justícia en totes les terres de la corona, amb fermesa, rectitud i equitat.

Tres dies fa que esperem les vostres despulles, que mirem de preparar la morada eterna per al vostre cos, cansat de tanta soledat. Un sobri sepulcre sota la biblioteca del convent, el vostre jaç etern, on també reposaran els més de 70 llibres que vau reunir vós mateixa i que ara seran del convent de la Trinitat, el vostre convent més estimat, al que més heu afavorit, des d’aquell 9 de juliol de 1445 en què vau deixar un anell sota la primera pedra d’unes les obres que encara no s’han acabat.

Temps de dol per recordar què em contàveu mentre vivia al Palau del Real, i em criàveu com a filla i princesa. Però, també, per recordar el que sobre vós i el vostre matrimoni, i les vostres decisions reials, s’ha contat des de les reixes del locutori, de fòra a dins. Fets que després murmuraven les novícies, i les vostres donzelles, mentre esperaven a l’altra porta de la porta per la qual només vós podieu entrar al convent, per al vostre repòs. Malfactors fugits en saber de la vostra presència, batalles entre reis convertides en acords, amants enverinades, atacs epilèptics i llits abandonats.

Vós reina, mare i exemple de vida, em vau acollir quan vaig quedar sola al món, ni pare, ni mare, ni certesa que la meua vida no s’apagaria amb només 4 anys, a mans dels nostres enemics; els que van cremar la biblioteca del meu pare, els que van fer fugir ma mare del meu bressol, i m’allunyaren del ducat de Gandia. Em vau criar a prop de vós, la reina Maria de Castella i Lancaster, filla de Caterina de Lancaster, i esposa d’un rei que fugí a Nàpols, Alfons. Vaig viure durant deu anys, a la cort de la meua cosina la reina que acollia les filles dels dissortats. Una reina a la qual fa tres dies que li plora la mateixa ciutat que per ella va ballar durant tres dies un mes de juny del 1415, i va construir un cadafal al cap del pont dels Serrans i gastà 2.492 lliures, 3 sous i 3 diners per celebrar unes noces grans e meravelloses. Una reina que entrà a la catedral per casar-se guiada per la llum de 200 brandons, i quaranta-tres anys després ha entrat a la mateixa catedral sota la llum de 6 ciris negres, per al seu funeral.

Hui, mentre plorava amargament pel dolor de la pèrdua d’una amiga, he recordat com la vostra nana Violeta, la bufona malcriada, la del papagai, jurava ser cert que els jurats de la ciutat de València vos havien regalat, pel casament, un collar d’or amb perles fines i pedreria, per valor de 30.000 florins, que ella es posava quan volia divertir-vos i fer burla dels qui havien pagat el regal, però posaven objeccions a les ordres de la lloctinent. I he buscat el vostre somriure acollidor, al mirador del vostre dormitori, dalt de tot del claustre del convent, i no l’he trobat.

Oh, estimada reina Maria, perdonau la vostra filla, allunyada més de tres mesos de vós, que no ha pogut ser a prop vostre per tancar els vostres ulls i amortallar el vostre cos, pacificador. Un cos que entrà als catorze anys al Regne per la via de Requena, per a un casament sense consumar, perquè un cos de dona a mig fer no ho permet. Recordeu, oh mare estimada els vostres llargs cabells rossos?, jo encara recorde els meus, i com els vaig haver de perdre per renunciar al món i entrar al convent, a la mateixa tendra edat.

Vós, senyora estimada, vau perdre la bellesa dels déneu anys i la possibilitat de ser mare, en contraure febres palúdiques, terçana i pigota borda, cinc anys després de ser maridada. I vau patir, perquè el vostre jove cos, havia quedat marcat per a sempre. L’expressió dolça i afable que tenieu es perdé. I el rei, marit vostre, fugí a Sardenya. I vós, una bona filla, negàveu a la vostra estimada mare Caterina, de la qual havieu heretat l’esvelta figura ara perduda, les calumnies que el metge Comenge i altres veus de la cort, infringien al vostre nom, en acusar-vos d’histerisme i malformació genital.

Vós, que vau ser nomenada lloctinent i vau governar amb energia insòlita i un marcat sentit de la justícia, vós, una reina que sempre va ser una fidel i lleial  però per a la que el rei va deixar no res. Res de res. Ai, sobirana nostra, quant de patiment en els vostres ulls vaig llegir aquell dia de fortes calors en què arribà la notícia de la mort del Magnànim, i de la seua última última traició.

Oh, quan cruel és el destí que ha unit la més sentida pena, amb la més dolça alegria, quan m’han arribat, a través d’una carta del vostre enviat a la cort de Castella, certeses sobre la mare que tots diuen que no vaig tindre, i que fa anys que m’ajudeu a buscar. Una mare, de nom Maria, que pertanyia a la Orden de las Damas de la Banda creada el 1387 per Joan I de Castella. I puc dir que qui m’ha parlat d’ella, ha usat unes belles paraules que Petrarca usà per parlar d’una altra dona cavaller “Maria se viste de guerrero y no de muchacha, tiene una fuerza comparable a la de un veterano; no se ocupa de telas ni de agujas, ni de espejos, sino de flechas, arcos y lanzas; sobre su rostro no tiene los signos de amorosos besos…sinó de heridas conseguidas en batalla; valerosamente desprecia la muerte… Dia y noche, incansable viste la armadura”.

Vos que en sentir-vos malalta tornàreu des de Saragossa a València, en octubre de l’any passat, m’heu deixat sola. Dilluns 4 de setembre de l’any del senyor de 1458, a les huit del vespre vau abandonar la nostra companyia. I, jo, oh, senyora, filla desagraïda no podent eixir de les parets d’este convent, que m’és casa, terra, i vida, fa tres dies que espere que acudiu a la cita: les vostres exèquies, a l’església de la Trinitat, per poder besar els vostres llavis que tant de conhort m’han proporcionat. I acompanyar el vostre cos vestit humilment amb l’hàbit de sant Francesc, fins al sobri sepulcre que tanca el claustre, on acudiré cada dia per seguir llegint-vos, la vida de Crist que he estat escrivint per a vós, reina Maria, des que vau tornar a València, al convent i a mi.

Per vós i per la vostra memòria escriuré més paraules, unes paraules que només per a la vostra oïda havia compost, per usar-les de bàlsam per la vostre dolor, però que ara, acabaré per a les meues monges. Per vós, i per la vostra memòria, perquè la vida de les dones que saben sofrir, i viure; que coneixen la seua càrrega, però la porten lleugera; que acullen les dones sense jutjar-les; que treballen i governen, amb justícia; i duen amb la paraula l’esperança, serà la meua inspiració. I per més que no sóc com la mestra en saber Hidelgarda de Bingen, ni és Déu qui m’ordena escriure, veig i sent que “la inspiració és com la gota de la pluja, suau, refrescant i ens transporta”. I la vostra mort, se m’ha convertit en pluja.

7 de setembre de 1458, escrit per sor Isabel de Villena, que en vida va ser coneguda com Elionor de Castella i d’Aragó, cosina segona de la reina Maria de Castella i Lancaster, que la crià com una mare cria una filla, amb estima i preocupació pel seu cos i la seua ànima.


( Relat breu que apareix en el llibre col·lectiu Silenciades. XX Homenatge a la paraula. 2016 que ha editat el CEIC Alfons el Vell de Gandia, i que ha coordinat Vicenta Llorca).


RECORDS

Records

per Robert Rubio Vicent



Els divendres de vesprada pujàvem des de València desitjant trobar-nos amb el món en què somiàvem tota la setmana... Andilla no es trobava tan lluny com distant.
Les revoltes de la carretera tortuosa barrejaven els somnis amb les realitats, la vida desitjada amb la vulgar, el que era amb el que volia ser.
Cada època marcava la meua  atracció cap a la muntanya, tant si eren les ametles, les olives, la poda... m’encisava anar als canyissos a vore les vespes ballar sobre les figues, era el temps en què encara sabíem fer les tomaques al secà, quan la males...a dels barrancs eren les pruneres i les nogueres, quan les bardisses no punxaven i les argelagues una anècdota, el temps d’abans del canvi climàtic, de les sequeres i els incendis.
A la tardor, parlàvem dels racons on anar a fer bolets... al Mas del Soldado a fer múrgoles, a la Salada o la Almarja a fer bolets de Panical, al Navajo los Palos o a las Navas a fer esclata-sangs, a Tresuela a fer turmes, a la Ponza a les gírgoles de panical, o la Base a caçar les buixetes que naixen per ballar en erols... aquesta herència ja és morta, ningú no vol saber on dorm la lluna ni on naixen els somnis... internet i el consumisme han destruït el meu ancestral mon.
El nostre lloc més estimat és la Serra, el lloc on la meua ànima vola quan més lluny estic d’ella, allí anàvem a carregar la sarieta de records i experiències filades amb les punxes dels espinals i els aranyons, a fer becadetes a Tresuela, esmorzars a l’Aguanaz i partides de pilota al carrer sense asfaltar de Canales on mon pare encalava la pilota a les teulades pintades amb taques de rosada, granís i solanes.
I allí creixia els caps de setmana, allunyat de la meua vida real... gaudint en somnis la meua vida.
La Serra és el mon màgic de les trinxeres, dels maquis, de les bales colgades que mai foren disparades i s’amaguen entre el llimac i la molsa, que esperen ser torbades per un infant que imagina les històries contades a casa per tal de forjar una història de soldats i banderes amb franja lila, aquells que baixaren els estels per penjar-los a la solapa i alimentaren l’ànima dels llauradors i els obrers de les fàbriques d’allà baix.
Pot ser les experiències no viscudes són els records més nostàlgics.
És el paradís de les cabretes, de l’aigua congelada, de jonqueres impossibles al fons dels barrancs, de clotxes plenes d’argila i somnis, de gamellons on van a abeurar els dimonis de la consciència i s’omplin d’aromes de pi roig, ontines i trabines, les mateixes i sagrades plantes que reviscolen les abelles i fan somriure els cucs, el meravellós lloc on la serp és lliure de l’home i s’apega a la terra amb la força d’un amor de primavera, és el lloc on nien les armes callades ja pel temps, on  cada trosset de metralla trobat travessa l’anima i mor una i mil voltes seguides als meus avantpassats que defengueren la nostra llibertat... , l’espai on cada penya em fa imaginar les històries d’herois  d’altres vides antigues i mortes.
Pot ser estimada, avui que has vingut a la Serra amb la efervescent curiositat d’un xiquet de poble quan camina descalç pel riu de la infantessa, t’has endinsat a l’avenc del meu cor...
Has anat al lloc on viuré l’eternitat de la meua mort.


NO T'ACOVARDES

No t'acovardes

per Josep Manel Vidal


Arribe d’hora. La mare ja està asseguda a una de les cadires de plàstic de la sala d’espera. Parlem d’obvietats simplement per no donar cap concessió al neguit. Però arriba un moment que em costa molt trobar un motiu de conversa, fins que accepte el seu silenci. Potser prega per dintre, mastega un rosari de paraules per convertir-les en una medecina miraculosa. Hi ha poc amb el que entretenir la mirada. Cartells que recomanen silenci, anuncis de campanyes de vacunació envellits... Les manisetes de la paret són grises, llises i lluentes. Sura en l’ambient una lleu flaire de lleixiu. De quan en quan s’obri la porta que tenim al davant i passa un home, generalment vell, que diu “bon dia” amb un fil de veu. No és la nostra consulta. La nostra encara roman tancada. Sembla que el metge fa tard. La mare, al pas d’una infermera, s’alça ràpidament, com si volgués donar-li un ensurt, i pregunta. La infermera diu que cal tenir paciència, que el metge també té consulta a l’hospital i no acudirà a l’ambulatori fins que acabe. I desapareix rere la porta que no s’obri per a nosaltres. Fa calor. Em trec la jaqueta. Ella ja fa una llarga estona que la té plegada a la falda. De reüll la fite i veig una mena d’ombra que li entela la mirada. Potser la mateixa ombra que han descobert al seu ronyó i que ens té ara asseguts a tots dos en aquella breu sala d’espera. Tots els qui fins ara l’han vista miren de llevar-li ferro a l’assumpte. Fan breus descripcions farcides de diminutius que puguen alleugerir el tràngol que esdevindrà, segur, més endavant. No vull pensar molt perquè els llagrimals em bateguen, em couen. Ningú no diu res. Com a molt xiuxiuegen amb l’acompanyant, que capcineja com si assentís. Per fi arriba el metge. Una infermera el segueix, a bon pas, carregada de dossiers gruixuts. Som els primers a entrar-hi. La mare pregunta amb una veu fràgil, trencadissa. El metge regira els fulls que li han lliurat i sense mirar-la, disfressant la fredor del seu pronòstic entre els documents que remena, li rebla, que el que té és un tumor. Gran. Molt gran. És probable que s’haja escampat a altres òrgans del cos i això cal que ho comprove el departament d’oncologia perquè el que hi ha que fer és recórrer urgentment a la cirurgia. Extirpar el ronyó, sencer. Crida molt. Potser pensa que ma mare, perquè és gran, té problemes d’oïda. Potser només supèrbia. Les seues paraules fan mal. No solament pel que diuen, sinó per com ho diuen. L’operació té un risc mol alt per al pacient. I la mare pregunta si serà a vida o mort. Ho deixa anar amb una insòlita delicadesa, com qui allibera una papallona que tenia reclosa entre la gelosia dels dits. El metge no dubta i diu que si, així és. Alguna cosa se m’ha esguerrat per dintre perquè sent una humitat insòlita, desbocada. La mare no plora. Diu que el seu Déu hi és amb ella i que no necessita res més. Jo la mire astorat per aquell posat de conformitat que té, i a la infermera que ens observa amb una expressió incerta i al metge que estossega discretament. Els mire i no trobe ningú. Pense que he de dir alguna cosa però un puny em prem el cor i l’altre la gola. Si mire de posar algun mot en aquella escena esclafiré com un got de vidre i feriré l’enteresa de la mare amb la meua pena. Eixim de la consulta confosos, com si ens haguérem deixat quelcom allí dintre (potser si, l’esperança, la vida mateixa), i caminem cap a l’ascensor, i travessem el rebedor de l’ambulatori, i baixem les escales i enfilem per les voreres envers l’estació del tren, i me n’adone que el món sencer ha callat. Faig un esforç per parlar però ella, com si estigués esperant-ho, interromp el meu refilet tremolós i fràgil per dir-me que no m’acovarde, que no m’acovarde ara. Baixant el carrer, camí de l’estació va fent-me encàrrecs de prudència, de silencis, de coses que no hem de dir perquè el dolor ens ha de pertànyer tot a nosaltres, als de casa. Hem d’aparentar seguretat, diu. Disfressar-se les maneres per fer pensar a qui et mira o et sent, que estàs bé. No ser el vulgar aparador de la misèria. Mai. I jo m’ho apunte mentalment en l’immens full en blanc que ha esdevingut el meu cap. Ella puja al tren mentre jo roman a l’andana. Insistisc en acompanyar-la a casa però no vol que tinga que perdre la resta del matí de feina, perquè la visita ja l’hem feta. Sona un xiulet, les portes s’hi tanquen i el tren comença a marxar. S’allunya lentament, com si li faltés convicció. S’emporta la mare i la resta de la meua voluntat, i allí mateix em desfaig en una tempesta de plor, com si fos una criatura vella, abandonada. Un plor atrotinat, que em surt a batzegades. No tinc prou mans per esborrar-me de la cara els solcs que va llaurant la tristor. M’empeny un pou que regolfa, que ompli les sèquies i bada tots els estalladors de la dignitat. La gent passa pel meu costat i fuig, com si jo fos un rodamón turmentat per la solitud i la bogeria. Sóc una tristor tòxica. En el camí de tornada a la feina vaig regalimant un fil de plata que s’esmuny per l’abismal clivella que tinc oberta a l’ànima. Ningú no m’ho diu, però sé que acabe d’encetar la darrera i definitiva lliçó de la mare.