El virus i el sol
per Toni Camarasa
Quan la sonda Explorer 2036 tornà a la Terra vint-i-set anys després, la
humanitat no esperava ni podia imaginar el preu a pagar pels descobriments que
l’aparell havia enregistrat a l’espai.
De fet, ni tan sols no se’n té constància. Els fets que van ocórrer poc
després van eclipsar-los.
Tot començà quan el comité de científics encarregat de la sonda començà a
presentar greus símptomes de debilitat i, en última instància, a morir. Les
seues famílies també es van veure afectades per eixa estranya malaltia. I els
seus coneguts. I, finalment, pràcticament tothom.
La pandèmia es va estendre i afectava, sobretot, els països tropicals.
Tanmateix, com més fred i nuvolós era un país, menys risc tenia la població.
La gent prompte es va adonar que la malaltia impedia cap exposició al sol.
De sobte, la humanitat i moltes espècies animals l’evitaven per tal de
sobreviure. El món fou un caos durant els darrers anys del segle XXI. La vida,
tal i com es coneixia fins aquell moment, feia un gir estrepitós i
irreversible. Les ciutats es van haver de construir sota terra, les poques
espècies animals que sobrevisqueren, la majoria nocturnes, es recloïen en
coves.
Un dia, però, va arribar la cura. Per primera volta en 17 anys, un
medicament va resultar exitós en totes les proves per tindre una exposició al
sol fora riscs. Desgraciadament, la durada era caduca, de 12 a 18 hores. I, per
acabar-ho de rematar, els preus n’eren
molt elevats. De cop i volta, el regal més preciós que es podia fer a algú era
una d’aquelles pastilles, sobretot a aquells que no havien vist mai la llum del
sol.
Prompte, aquells que podien pagar els medicaments van començar a eixir dels
amagatalls i fer vida relativament normal. Així doncs, el món es convertí en un
lloc elitista on les classes altes podien eixir a l’exterior, les classes
mitjanes assaborien xicotets intervals baix la llum del sol i els pobres no
gosaven eixir mai o quasi mai. Es va establir tota una xarxa de comerç al
voltant de la Solina, Sunnine en
anglés. Fins i tot es traficava il·legalment i algunes empreses pagaven als
treballadors amb el medicament.
Un bon dia, el poble es va cansar i es va alçar contra aquella situació.
Van decidir assaltar les seus de la Solina perquè pensaven que dispensar-ne
l’ús era un dret i no un privilegi. Per descomptat, la companyia ja havia
previst eixa situació i tenia armes més que suficients per defendre el seu
negoci. Totes les armes possibles, excepte una amb què no comptaven.
Quan la gent va emergir de la civilització subterrània, s’adonà que no es
debilitava per molt que passaren les hores. El virus s’havia debilitat o la
població havia mutat. No importa. Aquell malson havia acabat. Potser en vindrien altres, qui ho sap?
