Les possibilitats de la parra
per Encarna Sant-Celoni
Il·lustració: Ana Amesti |
Una vegada hi
havia una noia decimonònica,
que es delia per
pintar i escriure,
i que no es
volia casar.
Separada i
divorciada, es guanyava el pa
amb la suor de
la seua ment
i, entre altres
coses, va afirmar:
«Abans que
s’acabe el segle XX,
el treball de la
llar esdevindrà ofici,
les dones
tindran idèntics drets que els hòmens
i, per igual
feina, cobraran el mateix sou».
Tots, llavors,
se’n foteren, i d’ella es burlaren,
car la
intel·ligència decimonònica
no destacava
precisament
per la seua
amplitud de mires.
E. Sant-Celoni
(versos
inspirats en el poema Similar Cases,
de Charlotte
Perkins Gilman)
Aquells que amb
massa paciència fan d’estaló
de vegades
subestimen les possibilitats de la parra.[1]
«És
més fàcil escriure de Sòcrates que d’una senyoreta o d’una cuinera»[2]
he llegit, no sé on, que ha escrit l’escriptor Anton Txékhov, nascut com jo el
1860, però a l’altra banda del món. I no sé com prendre’m tal asserció. «¿Quina
ceba li farà coure els ulls, ara, a aquesta feminista?», es preguntaran els
mateixos que m’acusen de «mare desnaturalitzada» i de «dona divorciada»: si
voler el millor per a la criatura que has parit significa ser mala mare, sóc
mala mare; si triar separar-te del teu espòs perquè t’estimes més fer d’humana
que de muller significa ser mala esposa, sóc mala esposa. ¡Tu t’ho has buscat!,
¡És culpa teua!, ¡Resigna-t’hi i assumeix-ne les conseqüències!, ¡Ets una
inútil, no serveixes per a res, ni com a mare ni com a fembra!..., em deia una
vegada i una altra a mi mateixa, fins acabar feta un feix de nervis. ¡No!, ¡no
i no! Si la parra pot remuntar, jo també. Deixa el marit, deixa la mare, deixa
la nena... I ho vaig fer. Heus
ací una dona nova, corrent sense cadenes, aurèoles angelicals ni corones, ¡una
dona vivent!
El primer deure
de tota persona és trobar el treball que vol fer, i fer-lo, coste el que coste,
i per a això cal ser lliure. El meu treball és escriure, aportar el meu òbol a
fi de demostrar que és possible canviar una societat que crec injusta. ¡Així
és! I, si no els agrada, que s’hi posen fulles... Bé, tornant al tal Txékhov,
vull deixar constància que estic totalment d’acord amb ell. És molt fàcil
escriure de Sòcrates, de Plató o d’Aristòtil, posem per cas... El realment
difícil és escriure d’allò que és invisible als ulls d’aquest món androcèntric,
d’allò que no existeix segons els paràmetres que dicta el cànon. Tant és que
parlem de senyoretes, de cuineres o d’escriptores.
No hi ha ment femenina. El cervell no és un òrgan sexual,
si fóra
així també parlaríem d’un fetge femení.
«Els hòmens són
d’or i les dones de tela» cantussegen a les xiquetes cambodjanes des de
l’instant que naixen. «Gallines i dones, quan torcen el coll és quan són bones»
diu el refranyer ibèric. «Duu una vida tan casolana com pugues. Tin la teua filla
amb tu tothora. Gita’t una hora després de cada àpat.
No tingues més de dues hores d’activitat intel·lectual al dia. I no toques una
ploma, un llapis o un pinzell en ta vida»[3],
prescriuen els neuròlegs a les dones que no volen ser «reines del fogar», a
tall de correctiu contra llurs «crisis nervioses», i també interminables cures
de repòs, aïllades i sense fer absolutament res. Ho he patit i sé què és. No
entenc com no s’adonen que allitar qualsevol –home o dona– forçosament agreuja
allò que es vol sanar, com ara el sentiment de culpa per creure que no s’atén
cònjuge, llar ni fillada com Déu mana: una casa no necessita una muller més del que necessita un marit.
Quan
afirme que la divisió tradicional dels rols socials per sexe no és un fet
natural sinó cultural, o quan, en les meues novel·les, dissenye models de
societat ben diferents de la que patim amb la intenció de fer tiretes d’aquesta
civilització patriarcal, es burlen de mi i em titlen d’utòpica. D’acord amb
pinces, si entenem per utopia la
«concepció imaginària d’una societat ideal»; una lloança que estic disposta a
acceptar i que compartiria a gust amb Christine de Pisan i la seua Ciutat de les dames, per exemple. En desacord del tot, si hi entenem la
«concepció d’un ideal irrealitzable»; car, al meu parer, desitjar quelcom tan
lògic i tan just com la igualtat efectiva d’hòmens i dones no és
«irrealitzable», sinó factible. Voler és poder. I eixiríem guanyant, nosaltres
i la Terra.
Visc ací amb Delle... Ma mare s’està amb mi, i Katharine,
és clar. La
complaença en aquesta nova relació és que ara hi ha algú
que m’estima,
i a qui estime. Açò és una llar.
Si haguera de
destacar algun tret de mi, seria que sóc una persona eminentment pràctica i
racional; una persona que sol fer les coses que toca, vaja. Deu vindre’m de
família, però de la banda paterna, concretament de tres ties-àvies sufragistes,
feministes i abolicionistes. Sí, ho he sigut sempre, amb una sola excepció que
va durar dos anys, en enamorar-me apassionadament d’una dona, Delle.
Per això –per
ser eminentment pràctica i racional–, si en algun moment m’he equivocat, més
tard o més d’hora no he dubtat a rectificar. Casar-me, deixar d’escriure,
separar-me, escriure, mantindre mare i filla, escriure, divorciar-me, escriure,
enviar la nena amb son pare i la meua millor amiga, escriure, tornar-me a casar, escriure..., i ara, amb setanta-cinc anys, tot
dit o escrit i sabedora que només m’espera una mort lenta i horrible,
suïcidar-me.
Preferisc el
cloroform al càncer.
Charlotte Perkins Gilman (Hartford, 1860 -
Pasadena, 1935), autora de nou novel·les, 186 relats, tres poemaris, set drames
i monòlegs, una infinitat d’estudis i altres obres de no ficció, editora,
sociòloga, conferenciant..., oblidada per la crítica molts anys i encara sense
pàgina en Viquipèdia – però sí en la Wikipedia
espanyola–, fou una prominent feminista nord-americana i una infatigable
activista i reformadora per a la qual la solidaritat i la cooperació entre les
dones –sororitat, en una paraula– és la clau que pot canviar d’una vegada per
totes la societat. I, per acabar, una notícia fantàstica: pocs dies abans de
lliurar el text em vaig assabentar que Laertes ha republicat la traducció que
Montserrat Abelló va fer d’El paper de paret groc (LaSal,
1982), en
edició d’Eulàlia Lledó; un bon piscolabis per a començar a conéixer la
donatjada.
Silenciades, XX edició de
l’Homenatge a la paraula. Ed. CEIC Alfons el Vell, Gandia 2016. Pàg. 30-36.
[1] Els textos en cursiva sense nota són cites de
Charlotte Perkins Gilman, i les traduccions d’E.S.V.
[2] Extret de l’article «14 consells de Txékhov
per escriure», secció cultura viva 14 (15/VII/2016),
del diari ara.cat,
traduït segons sembla de l’obra Sin trama y sin final: 99 consejos para
escritores, de
Piero Brunello. Trad. de Víctor Gallego.
[3] 3. Instruccions que el neuròleg Silas Weir
Mitchell va donar a Charlotte Perkins Gilman, després d’una cura de repòs de
sis setmanes, per superar la greu depressió postpart que va patir als 26 anys.
Trad. d’E.S.V.