Plany per a la Reina Maria
per Rosa Roig
“Ara, Senyor, dins
mi e fora mi no trobe sinó dolor e soledat e tristícia, que travessa la mia
ànima[…] ¿Qual amistat fon mai tan gran ne tan estreta, ni ab tanta raó, com la
vostra e la mia? Car lo major senyal d’amicícia és concòrdia de voluntats e
comunicació de secrets[…]¡Oh, vida mia! ¡ I vós sabeu quant és estada a vós
oberta la mia ànima en tots los desigs e pensaments meus! […] e no haveu hagut
altre descans, en la peregrinació vostra, sinó aquell poc de temps que vós e jo
nos trobàvem a soles e podíem parlar e comunicar dels alts secrets […] vostres
e de la tendror e dolçor de l’amor que jo us tenia.” p. 447
Isabel de Villena (Elionor d’Aragó i
de Castellà), Vita
Christi, Edició Vicent J. Escartí,I nstitució Alfons el Magnànim, 2011
“ Tot pecat és acció,
e feneix amb lletres vermelles”, la vostra veu, ferma i decidida llig per a mi,
mentre les mans reposen sobre l’oripell del
Llibre de bons amonestaments. La veu d’una lloctinent, d’una reina, que
governà sobre el regne que el seu espòs va deixar abandonat, per viure i morir
lluny de València. Però, vós, oh estimada senyora, vau fer justícia en totes
les terres de la corona, amb fermesa, rectitud i equitat.
Tres
dies fa que esperem les vostres despulles, que mirem de preparar la morada
eterna per al vostre cos, cansat de tanta soledat. Un sobri sepulcre sota la
biblioteca del convent, el vostre jaç etern, on també reposaran els més de 70
llibres que vau reunir vós mateixa i que ara seran del convent de la Trinitat,
el vostre convent més estimat, al que més heu afavorit, des d’aquell 9 de
juliol de 1445 en què vau deixar un anell sota la primera pedra d’unes les
obres que encara no s’han acabat.
Temps
de dol per recordar què em contàveu mentre vivia al Palau del Real, i em
criàveu com a filla i princesa. Però, també, per recordar el que sobre vós i el
vostre matrimoni, i les vostres decisions reials, s’ha contat des de les reixes
del locutori, de fòra a dins. Fets que després murmuraven les novícies, i les
vostres donzelles, mentre esperaven a l’altra porta de la porta per la qual
només vós podieu entrar al convent, per al vostre repòs. Malfactors fugits en
saber de la vostra presència, batalles entre reis convertides en acords, amants
enverinades, atacs epilèptics i llits abandonats.
Vós
reina, mare i exemple de vida, em vau acollir quan vaig quedar sola al món, ni
pare, ni mare, ni certesa que la meua vida no s’apagaria amb només 4 anys, a
mans dels nostres enemics; els que van cremar la biblioteca del meu pare, els
que van fer fugir ma mare del meu bressol, i m’allunyaren del ducat de Gandia.
Em vau criar a prop de vós, la reina Maria de Castella i Lancaster, filla de
Caterina de Lancaster, i esposa d’un rei que fugí a Nàpols, Alfons. Vaig viure
durant deu anys, a la cort de la meua cosina la reina que acollia les filles
dels dissortats. Una reina a la qual fa tres dies que li plora la mateixa
ciutat que per ella va ballar durant tres dies un mes de juny del 1415, i va
construir un cadafal al cap del pont dels Serrans i gastà 2.492 lliures, 3 sous
i 3 diners per celebrar unes noces grans e meravelloses. Una reina que entrà a
la catedral per casar-se guiada per la llum de 200 brandons, i quaranta-tres
anys després ha entrat a la mateixa catedral sota la llum de 6 ciris negres,
per al seu funeral.
Hui,
mentre plorava amargament pel dolor de la pèrdua d’una amiga, he recordat com
la vostra nana Violeta, la bufona malcriada, la del papagai, jurava ser cert
que els jurats de la ciutat de València vos havien regalat, pel casament, un
collar d’or amb perles fines i pedreria, per valor de 30.000 florins, que ella
es posava quan volia divertir-vos i fer burla dels qui havien pagat el regal,
però posaven objeccions a les ordres de la lloctinent. I he buscat el vostre
somriure acollidor, al mirador del vostre dormitori, dalt de tot del claustre
del convent, i no l’he trobat.
Oh,
estimada reina Maria, perdonau la vostra filla, allunyada més de tres mesos de
vós, que no ha pogut ser a prop vostre per tancar els vostres ulls i amortallar
el vostre cos, pacificador. Un cos que entrà als catorze anys al Regne per la
via de Requena, per a un casament sense consumar, perquè un cos de dona a mig
fer no ho permet. Recordeu, oh mare estimada els vostres llargs cabells
rossos?, jo encara recorde els meus, i com els vaig haver de perdre per
renunciar al món i entrar al convent, a la mateixa tendra edat.
Vós,
senyora estimada, vau perdre la bellesa dels déneu anys i la possibilitat de
ser mare, en contraure febres palúdiques, terçana i pigota borda, cinc anys
després de ser maridada. I vau patir, perquè el vostre jove cos, havia quedat
marcat per a sempre. L’expressió dolça i afable que tenieu es perdé. I el rei,
marit vostre, fugí a Sardenya. I vós, una bona filla, negàveu a la vostra
estimada mare Caterina, de la qual havieu heretat l’esvelta figura ara perduda,
les calumnies que el metge Comenge i altres veus de la cort, infringien al
vostre nom, en acusar-vos d’histerisme i malformació genital.
Vós,
que vau ser nomenada lloctinent i vau governar amb energia insòlita i un marcat
sentit de la justícia, vós, una reina que sempre va ser una fidel i lleial però per a la que el rei va deixar no res.
Res de res. Ai, sobirana nostra, quant de patiment en els vostres ulls vaig
llegir aquell dia de fortes calors en què arribà la notícia de la mort del
Magnànim, i de la seua última última traició.
Oh,
quan cruel és el destí que ha unit la més sentida pena, amb la més dolça
alegria, quan m’han arribat, a través d’una carta del vostre enviat a la cort
de Castella, certeses sobre la mare que tots diuen que no vaig tindre, i que fa
anys que m’ajudeu a buscar. Una mare, de nom Maria, que pertanyia a la Orden de las Damas de la Banda creada el
1387 per Joan I de Castella. I puc dir que qui m’ha parlat d’ella, ha usat unes
belles paraules que Petrarca usà per parlar d’una altra dona cavaller “Maria se
viste de guerrero y no de muchacha, tiene una fuerza comparable a la de un
veterano; no se ocupa de telas ni de agujas, ni de espejos, sino de flechas,
arcos y lanzas; sobre su rostro no tiene los signos de amorosos besos…sinó de
heridas conseguidas en batalla; valerosamente desprecia la muerte… Dia y noche,
incansable viste la armadura”.
Vos
que en sentir-vos malalta tornàreu des de Saragossa a València, en octubre de
l’any passat, m’heu deixat sola. Dilluns 4 de setembre de l’any del senyor de
1458, a les huit del vespre vau abandonar la nostra companyia. I, jo, oh,
senyora, filla desagraïda no podent eixir de les parets d’este convent, que
m’és casa, terra, i vida, fa tres dies que espere que acudiu a la cita: les
vostres exèquies, a l’església de la Trinitat, per poder besar els vostres
llavis que tant de conhort m’han proporcionat. I acompanyar el vostre cos
vestit humilment amb l’hàbit de sant Francesc, fins al sobri sepulcre que tanca
el claustre, on acudiré cada dia per seguir llegint-vos, la vida de Crist que
he estat escrivint per a vós, reina Maria, des que vau tornar a València, al
convent i a mi.
Per
vós i per la vostra memòria escriuré més paraules, unes paraules que només per
a la vostra oïda havia compost, per usar-les de bàlsam per la vostre dolor,
però que ara, acabaré per a les meues monges. Per vós, i per la vostra memòria,
perquè la vida de les dones que saben sofrir, i viure; que coneixen la seua
càrrega, però la porten lleugera; que acullen les dones sense jutjar-les; que
treballen i governen, amb justícia; i duen amb la paraula l’esperança, serà la
meua inspiració. I per més que no sóc com la mestra en saber Hidelgarda de
Bingen, ni és Déu qui m’ordena escriure, veig i sent que “la inspiració és com
la gota de la pluja, suau, refrescant i ens transporta”. I la vostra mort, se
m’ha convertit en pluja.
7 de setembre de 1458, escrit per
sor Isabel de Villena, que en vida va ser coneguda com Elionor de Castella i
d’Aragó, cosina segona de la reina Maria de Castella i Lancaster, que la crià
com una mare cria una filla, amb estima i preocupació pel seu cos i la seua
ànima.
(
Relat breu que apareix en el llibre col·lectiu Silenciades. XX Homenatge a la paraula. 2016 que ha editat el CEIC
Alfons el Vell de Gandia, i que ha coordinat Vicenta Llorca).