Records
per Robert Rubio Vicent
Els divendres de
vesprada pujàvem des de València desitjant trobar-nos amb el món en què
somiàvem tota la setmana... Andilla no es trobava tan lluny com distant.
Les revoltes de
la carretera tortuosa barrejaven els somnis amb les realitats, la vida
desitjada amb la vulgar, el que era amb el que volia ser.
Cada època
marcava la meua atracció cap a la
muntanya, tant si eren les ametles, les olives, la poda... m’encisava anar als
canyissos a vore les vespes ballar sobre les figues, era el temps en què encara
sabíem fer les tomaques al secà, quan la males...a dels barrancs eren les
pruneres i les nogueres, quan les bardisses no punxaven i les argelagues una
anècdota, el temps d’abans del canvi climàtic, de les sequeres i els incendis.
A la tardor,
parlàvem dels racons on anar a fer bolets... al Mas del Soldado a fer múrgoles,
a la Salada o la Almarja a fer bolets de Panical, al Navajo los Palos o a las
Navas a fer esclata-sangs, a Tresuela a fer turmes, a la Ponza a les gírgoles
de panical, o la Base a caçar les buixetes que naixen per ballar en erols...
aquesta herència ja és morta, ningú no vol saber on dorm la lluna ni on naixen
els somnis... internet i el consumisme han destruït el meu ancestral mon.
El nostre lloc
més estimat és la Serra, el lloc on la meua ànima vola
quan més lluny estic d’ella, allí anàvem a carregar la sarieta de records i
experiències filades amb les punxes dels espinals i els aranyons, a fer
becadetes a Tresuela, esmorzars a l’Aguanaz i partides de pilota al carrer
sense asfaltar de Canales on mon pare encalava la pilota a les teulades
pintades amb taques de rosada, granís i solanes.
I allí creixia
els caps de setmana, allunyat de la meua vida real... gaudint en somnis la meua
vida.
La Serra és el
mon màgic de les trinxeres, dels maquis, de les bales colgades que mai foren
disparades i s’amaguen entre el llimac i la molsa, que esperen ser torbades per
un infant que imagina les històries contades a casa per tal de forjar una
història de soldats i banderes amb franja lila, aquells que baixaren els estels
per penjar-los a la solapa i alimentaren l’ànima dels llauradors i els obrers
de les fàbriques d’allà baix.
Pot ser les
experiències no viscudes són els records més nostàlgics.
És el paradís de
les cabretes, de l’aigua congelada, de jonqueres impossibles al fons dels
barrancs, de clotxes plenes d’argila i somnis, de gamellons on van a abeurar
els dimonis de la consciència i s’omplin d’aromes de pi roig, ontines i
trabines, les mateixes i sagrades plantes que reviscolen les abelles i fan
somriure els cucs, el meravellós lloc on la serp és lliure de l’home i s’apega
a la terra amb la força d’un amor de primavera, és el lloc on nien les armes
callades ja pel temps, on cada trosset
de metralla trobat travessa l’anima i mor una i mil voltes seguides als meus
avantpassats que defengueren la nostra llibertat... , l’espai on cada penya em
fa imaginar les històries d’herois
d’altres vides antigues i mortes.
Pot ser estimada,
avui que has vingut a la Serra amb la efervescent curiositat d’un xiquet de
poble quan camina descalç pel riu de la infantessa, t’has endinsat a l’avenc
del meu cor...
Has anat al lloc
on viuré l’eternitat de la meua mort.