No t'acovardes
per Josep Manel Vidal
Arribe d’hora. La mare ja
està asseguda a una de les cadires de plàstic de la sala d’espera. Parlem
d’obvietats simplement per no donar cap concessió al neguit. Però arriba un
moment que em costa molt trobar un motiu de conversa, fins que accepte el seu
silenci. Potser prega per dintre, mastega un rosari de paraules per
convertir-les en una medecina miraculosa. Hi ha poc amb el que entretenir la
mirada. Cartells que recomanen silenci, anuncis de campanyes de vacunació
envellits... Les manisetes de la paret són grises, llises i lluentes. Sura en
l’ambient una lleu flaire de lleixiu. De quan en quan s’obri la porta que tenim
al davant i passa un home, generalment vell, que diu “bon dia” amb un fil de
veu. No és la nostra consulta. La nostra encara roman tancada. Sembla que el
metge fa tard. La mare, al pas d’una infermera, s’alça ràpidament, com si
volgués donar-li un ensurt, i pregunta. La infermera diu que cal tenir
paciència, que el metge també té consulta a l’hospital i no acudirà a
l’ambulatori fins que acabe. I desapareix rere la porta que no s’obri per a
nosaltres. Fa calor. Em trec la jaqueta. Ella ja fa una llarga estona que la té
plegada a la falda. De reüll la fite i veig una mena d’ombra que li entela la
mirada. Potser la mateixa ombra que han descobert al seu ronyó i que ens té ara
asseguts a tots dos en aquella breu sala d’espera. Tots els qui fins ara l’han
vista miren de llevar-li ferro a l’assumpte. Fan breus descripcions farcides de
diminutius que puguen alleugerir el tràngol que esdevindrà, segur, més
endavant. No vull pensar molt perquè els llagrimals em bateguen, em couen.
Ningú no diu res. Com a molt xiuxiuegen amb l’acompanyant, que capcineja com si
assentís. Per fi arriba el metge. Una infermera el segueix, a bon pas,
carregada de dossiers gruixuts. Som els primers a entrar-hi. La mare pregunta
amb una veu fràgil, trencadissa. El metge regira els fulls que li han lliurat i
sense mirar-la, disfressant la fredor del seu pronòstic entre els documents que
remena, li rebla, que el que té és un tumor. Gran. Molt gran. És probable que s’haja
escampat a altres òrgans del cos i això cal que ho comprove el departament d’oncologia
perquè el que hi ha que fer és recórrer urgentment a la cirurgia. Extirpar el
ronyó, sencer. Crida molt. Potser pensa que ma mare, perquè és gran, té
problemes d’oïda. Potser només supèrbia. Les seues paraules fan mal. No
solament pel que diuen, sinó per com ho diuen. L’operació té un risc mol alt
per al pacient. I la mare pregunta si serà a vida o mort. Ho deixa anar amb una
insòlita delicadesa, com qui allibera una papallona que tenia reclosa entre la
gelosia dels dits. El metge no dubta i diu que si, així és. Alguna cosa se m’ha
esguerrat per dintre perquè sent una humitat insòlita, desbocada. La mare no
plora. Diu que el seu Déu hi és amb ella i que no necessita res més. Jo la mire
astorat per aquell posat de conformitat que té, i a la infermera que ens
observa amb una expressió incerta i al metge que estossega discretament. Els
mire i no trobe ningú. Pense que he de dir alguna cosa però un puny em prem el
cor i l’altre la gola. Si mire de posar algun mot en aquella escena esclafiré
com un got de vidre i feriré l’enteresa de la mare amb la meua pena. Eixim de
la consulta confosos, com si ens haguérem deixat quelcom allí dintre (potser
si, l’esperança, la vida mateixa), i caminem cap a l’ascensor, i travessem el rebedor
de l’ambulatori, i baixem les escales i enfilem per les voreres envers
l’estació del tren, i me n’adone que el món sencer ha callat. Faig un esforç
per parlar però ella, com si estigués esperant-ho, interromp el meu refilet
tremolós i fràgil per dir-me que no m’acovarde, que no m’acovarde ara. Baixant
el carrer, camí de l’estació va fent-me encàrrecs de prudència, de silencis, de
coses que no hem de dir perquè el dolor ens ha de pertànyer tot a nosaltres,
als de casa. Hem
d’aparentar seguretat, diu. Disfressar-se les maneres per fer pensar a qui et
mira o et sent, que estàs bé. No ser el vulgar aparador de la misèria. Mai. I jo
m’ho apunte mentalment en l’immens full en blanc que ha esdevingut el meu cap. Ella
puja al tren mentre jo roman a l’andana. Insistisc en acompanyar-la a casa però
no vol que tinga que perdre la resta del matí de feina, perquè la visita ja
l’hem feta. Sona un xiulet, les portes s’hi tanquen i el tren comença a marxar.
S’allunya lentament, com si li faltés convicció. S’emporta la mare i la resta
de la meua voluntat, i allí mateix em desfaig en una tempesta de plor, com si
fos una criatura vella, abandonada. Un plor atrotinat, que em surt a
batzegades. No tinc prou mans per esborrar-me de la cara els solcs que va
llaurant la tristor. M’empeny un pou que regolfa, que ompli les sèquies i bada
tots els estalladors de la dignitat. La gent passa pel meu costat i fuig, com
si jo fos un rodamón turmentat per la solitud i la bogeria. Sóc una tristor
tòxica. En el camí de tornada a la feina vaig regalimant un fil de plata que
s’esmuny per l’abismal clivella que tinc oberta a l’ànima. Ningú no m’ho diu,
però sé que acabe d’encetar la darrera i definitiva lliçó de la mare.
