Una senyora
per Pepa Guardiola
Durant el dia, els seus dominis es reduïen a l’espai escurçat que
delimitava en els
antics porxos una cinta
blanca i roja, de la tercera a la quarta columna per la banda de
fora i de l’enreixat
a la porteria per la banda de dins. La seua llar era el tros de
cobert
d’un edifici en runes
vedat al pas pel perill, i obert a les mirades com un aparador sense
vidre arran de sòl. El
sostre precari dels porxos la guaria de pluges, i l’orfandat de
parets permetia que el
vent, amic gatzarós, la bressolara a tota hora, li acaronara els
cabells d’estopa
argentada i li besara el front clivellat pels anys.
Durant la nit, la seua
llar s’expandia, travessava la cinta blanca i roja, les columnes,
la
vorera, els cotxes
aparcats, el carrer i envaïa l’orbe complet. El cel, les
estrelles, la
lluna, els núvols, els
miols dels gats, els treballs dels fematers, la solitud dels
semàfors,
la llum dels fanals
passaven a ser de la seua propietat. Es convertia en ama i sobirana
del temps nocturn.
Vagarejava d’un lloc a altre, buscava entre les deixalles dels
carrerons, s’abocava
als contenidors del fem, reclamava les sobralles dels bars i corria
darrere dels camions
d’escombres per rescatar el regal que ningú mai li havia fet.
Solament el fred,
irrespectuós, burlaner, malcarat, s’atrevia a disputar-li el
senyoratge
de la foscúria
flagel·lant-li la cara i agullonant-li les mans entre els forats de
les mitenes.
“No m’enviaràs a
l’asil, canalla!” el reptava ella amb el puny, “aguantaré fins
que
t’esgote el sol!”.
Arrupida, tronava als porxos, s’entaforava a la caixa de cartró
que li
feia de jaç, i
s’adormia abraçada als seus gossos, sota una muntanya de papers i
roba.
S’hi instal·là un
capvespre acompanyada per la seua família, dos cans muts i cecs que
lladraven amb la cua i
vigilaven amb l’olfacte. Distribuí metòdicament l’aixovar
rescatat de qualsevol
escombraria: ací el carret ple d’andròmines, allà la caixa de
cartó,
al bell mig una cadira
corcada. Per cinc vegades la feren fora denuncies i policies, i per
cinc vegades s’hi
tornà a instal·lar, persistent. Fins que acabà amb la fermesa del
veïnat
i es proclamà “senyora
dels vells porxos”.
La trobava cada matí
seguda a la cadira, delectant-se amb el líquid anònim d’una tassa
esvorellada i amb la
seua cort animal llepant-li els peus. Era el primer ésser humà amb
qui jo saludava el jorn
i sempre em corresponia el somrís amb un cot subtil de cap, a
l’estil d’una gran
i noble senyora que respon condescendent a l’admiració dels
plebeus.
A temporades
desapareixia. S’hi feia sentir el buit de la seua absència. Els
porxos
esdevenien més
precaris, mes a prop de l’aterrament. Jo els evitava canviant a
l’altre
costat del carrer. En
tornar ella, reviscolaven de la nit al dia amb un aire de melangia
bohèmia,
-On has estat Matilde?
-li reclamava en veure-la.
- He passat dues
setmanes de vacances a la platja - contestava molt digna.
O em desconcertava
despertant-me sospites amb la seua explicació,
-Uns bons amics m’han
convidat uns dies a un balneari, d’aigües caldes i sanadores.
Mai vaig poder esbrinar
a quina mena de balneari l’havien convidada, ni com era de
blava la mar on havia
passat les vacances, ni quines circumstàncies l’havien empentada
a prendre l’aire
lliure com a llar.
Una matinada d’hivern,
la gelor s’alià a uns bruixots de cap rapat i botes pesades. Però
la seua família de
quatre potes, orelles espavilades i olfacte profund la protegí. Els
estilets dentals dels
gossos, acostumats a rosegar tot tipus de deixalles, ensangonaren
braços i cames dels
intrusos i els obligaren a fugir atordits per l’inesperat atac.
La senyora dels porxos
desaparegué definitivament un matí de primavera, sense
acomiadar-se ni
donar-me l’últim bon dia. Deixà com a record de la seua
existència
2
endergues inservibles i
la cadira corcada. Em preocupà la manca d’adéu i em dolgué la
pèrdua d’una amistat
teixida amb mirades i paraules breus. Setmanes després vaig
entendre la seua
partença brusca, enderrocaven els porxos i, just al lloc que omplia
Matilde, un cartell
anunciava la construcció d’uns grans magatzems.
Però les voreres del
món no van més enllà de la mesura d’un mocador. A la fi, he
esbrinat on és la
vella amiga del vent i he reprès l’afecte que li guardava.
El mes passat,
passejant pels tossals costaners dels voltants d’una gran ciutat,
no
descobriré el nom per
no posar-la en perill, vaig ensopegar amb una cinta blanca i roja
que encerclava l’espai
enrunat d’una vil.la modernista. Ens reconeguérem de seguida.
-Matilde què hi fas?
Em tenies preocupada en marxar tan de sobte.
Seguda en altra cadira
corcada i amb els seus amics llepant-li els peus, em respongué
complaguda,
-Doncs mira,
oportunitats de la vida. Unes ànimes beneïdes em van regalar un
bitllet de
tren i no podia perdre
l’oportunitat de viatjar. Ja veus, m’he mudat i he pujat de
categoria. A què és
bonic el meu palau amb vistes a la mar?