EL CONTE DEL DIVENDRES
Ave Maria
per Conxa Guilabert
La convivència
s’estava tornant insostenible. Joan es trobava cansat, ja no la suportava més. Què havia sigut d’aquella jove culta,
divertida, simpàtica de qui s’havia enamorat?. Maria , l’estudiant que sempre era el centre d’atenció a la Universitat.
Maria la seua estimada, el seu primer amor. Ara no era ni l’ombra d’un record
llunyà, només una presència negativa que vagarejava per la vida dels qui la
voltaven. A casa es passava tot el dia rosegant , que si el treball, que si les
xiquetes, que si el menjar, que si els veïns, que si els germans..., res no era
del seu grat. Quan més gran i millor era el dia, més s’entestava ella a
aigualir-lo. Encara que Joan li repetia pacientment que havia de ser positiva,
que només es vivia una vegada, que s’havia de relaxar, ella trobava motius, els
més enrevessats, per llevar-li tota la raó i fer-lo quedar com un despreocupat
. “És que tu eres molt feliç, vius molt a gust, no et preocupes de res. Així
clar que es pot viure tranquil”. No se n’adonava que estava equivocada, que era
desgraciada i feia patir a tothom amb la seua acritud.
Joan, ben al
contrari del que ella suposava era un home treballador i compromès, amb la
família, amb les tasques de la llar, amb el barri, amb el seu poble, i encara
així , Maria el feia sentir malament, com un mesquí. Ella era la senyora
enfeinada. I la crua realitat era que a
banda d’anar cada dia tres minses horetes a l’oficina de son pare només es
dedicava a queixar-se i doldre’s de la seua vida tan infeliç.
Quan nasqueren les
xiquetes, una bessonada, Joan suposà que el canvi d’actitud que Maria
patia era provocat per una lleugera
depressió. L’embaràs l’havia passat bé , l’havien tractada com una reina i ella
semblava satisfeta, seguia sent el centre d’atenció de tothom, no tenia motius
per a lamentacions. Una vegada arribaren al món Laia i Beatriu, dos angelets,
Maria començà a enfosquir-se. Si algú lloava la dolçor de les xiquetes, ella
tractava insistentment de
desmerèixer-les . “No em deixen dormir. Són unes egoistes. No els veig
cap semblança a mi. Estes dos xiquetes han eixit a son pare, sempre exigint i
demanant”. I en realitat era Joan
qui es feia càrrec d’elles, ben
gustosament, això sí, embadalit amb cada nou descobriment, cada so, cada gest
de les seues princeses. Maria semblava gelosa de tanta dedicació. “Deixa a les
xiquetes tranquil·les. El pediatra diu que no se les ha de consentir, després
seran unes malcriades. No les agafes al braç. Deixa-les dormir”. Si per ella
fóra, Laia i Beatriu sempre estarien dormint, en silenci, amagades, com si no
existiren.
Joan no la deixava, però, mai de banda. “Maria, estàs més bonica que mai.
Saps que t’estime i que pots confiar en mi. Podem fer un viatge si necessites
descansar. No oblides que som una parella i podem superar-ho tot” . Però era
com parlar amb un mur de ciment. “A mi no em passa res. Quina mania vos ha
agafat a tots! Dediqueu-vos a mirar les musaranyes com feu sempre i deixeu-me a
mi en pau. Que jo ja tinc prou amb el meu treball. No tinc temps per a res. Volies saber el que em passa. Ara ja ho saps. Ja estàs tranquil? I si tant de temps tens per a fer viatgets ,
carretera i manta, que jo he de complir amb les meues obligacions , no com
altres”. Era increïble , no encertava mai amb ella, cada decisió que prenia era
incorrecta, les seues opinions inconvenients, els progressos de les xiquetes
ximpleries. Res no la satisfeia.
Preocupat per tanta
falta d’empatia i cada vegada més cansat
Joan decidí consultar amb un especialista, el Doctor Sans. Li havien
parlat molt bé d’ell, era psiquiatra i psicòleg i treballava amb els desordres
de conducta.
El diagnòstic del
doctor Sanz fou taxant, sense conèixer Maria, només veient l’aspecte desmillorat de Joan i escoltant els
seus maldecaps conclogué que la seua
muller era una persona tòxica, un vampir emocional. Joan obrí els ulls de bat a
bat, sense donar crèdit al que escoltava. “Tòxica!, vampir! La meua Maria!”.
El doctor, atent a
la reacció de desconcert de Joan, intentà tranquil·litzar-lo amb l’explicació
científica d’esta estranya patologia. “Hi ha diferents classes de persones
tòxiques. Algunes poden ser pedants, altres narcisistes, criticaires o fins i tot poden adoptar el
paper de víctimes. Reconeix vostè algun d’estos símptomes en la seua muller?”.
Joan el mirà horroritzat , el doctor havia descrit a la perfecció tots i
cadascun dels defectes de Maria, no un ni dos, tots!. La situació semblava
greu.
“Els vampirs emocionals teixeixen una teranyina al voltant de les
persones que estimen i els roben l’energia positiva perquè són incapaços de
veure’ls feliços”. L’altre dia quan Òscar jugava amb les xiquetes al jardí,
Maria s’enfadà. “Per què rius? No li trobe la gràcia al que fas. Sempre estàs
fent el pallasso. No et sembla que ja eres majoret per a tanta bajanada?”. El
Doctor continuà. “Les persones tòxiques fan crítiques destructives
contínuament”. Òscar començà a témer que el Doctor havia encertat de mig a mig.
“No m’agraden els articles que escrius per al periodiquet on treballes. Si és
que això és un treball! No els trobe ni substància ni significat”. Déu meu, la seua Maria era un vampir!.
“Son egoistes i manipuladors”. Òscar
es reunia una vegada a l’any amb els companys d’Universitat. “Demà ja pots
oblidar-te d’eixir amb els teus amigots!. Faràs millor de quedar-te en casa perquè
són tots un tall d’inútils i fracassats. I així jo podré anar al cinema que bé
que m’ho he guanyat”.
Òscar eixí de la
consulta del Doctor Sanz marejat. S’assegué en un banquet del parc mentre es
recuperava. La situació era més greu del que s’imaginava. Havia de pensar
abans de res en la seguretat de les seues filles. El Doctor li havia assegurat
que este tipus de personalitat responia malament a qualsevol tractament perquè
era molt intel·ligent i que per tant havia d’utilitzar tot el seu enginy per contrarestar la toxicitat de la
seua muller. Òscar pensà i pensà i de sobte una tènue llumeneta s’encengué al
seu enteniment. Sabia que era una solució dràstica, però ho havia d’intentar.
No podien continuar així.
Abans de tornar a
casa feu unes compres i una trucada telefònica a la seua cunyada demanant-li
que es fera càrrec de les xiquetes fins l’endemà. Així s’assegurava que
estarien els dos a soles. Mai havia sigut molt de missa però de tornada entrà a
l’església del barri i resà un parenostre
per si de cas. Obrí la porta de casa. Maria no estava. Es preparà. Ara
només calia esperar.
Al cap d’una hora
aproximadament escoltà com s’obria la porta. Maria entrà seriosa i en veure’l
li canvia el semblant. Esclatà en una rialla interminable. Déu meu, era la
rialla de Maria, la de sempre! Tot havia eixit bé!. Feia anys que Maria no reia
amb tanta gana. Tot havia tornat a la normalitat. Mentrestant ell enmig del
rebedor, despullat com el senyor el va portar al món, se sentia ja més relaxat,
amb un crucifix en una mà i en l’altra una cabeça d’alls. El cerimonial havia
sortit efecte.
