EL CONTE DEL DIVENDRES
El correcte ordre de les coses
per Enric Camps
Aquesta nit ha estat plovent
copiosament, quasi ho havia oblidat després d’haver passat el matí i part de la
vesprada reclòs al despatx. En arribar a l’escola, però, alguns tolls repartits
de manera gens aleatòria m’ho han fet recordar. Hui tampoc no hauran eixit al
pati, he pensat en el moment que trepitjava un dels bassals.
Malgrat que el sol llueix i
el vent agrana les primeres fulles de la tardor, els jocs disseminats pel pati
– la rampa, el gronxador, la teranyina, la caseta...- encara retenen una mica
d’aigua en les parts més planes i horitzontals. M’adrece directament al balancí
i, sense treure’n l’aigua, m’hi assec a cavall en un dels extrems. Des del meu
tro, contemple la resta de pares i mares; esperen, pacients, que òbriguen la
porta de l’aula perquè la mestra inicie el repartiment de fills. Uns es
repengen de la tanca que separa el pati del carrer amb la vista clavada a
l’infinit; uns altres creuen el braços sobre el pit, amb el cap cot, i es miren
les sabates; uns pocs fiten el cel com cercant els deixants dels avions, i
només alguns formen petits rogles on intercanvien opinions sobre la fugida
sobtada de l’estiu. Fa poques setmanes que ha començat el curs i molts dels
pares primerencs encara no ens hem pres la mesura; és prompte, doncs, per
mantenir converses que no orbiten al voltant de l’oratge. I per parlar dels
còmics que tothora devore, no diguem. Hauré d’esperar un temps, també, abans de
transmetre’ls la passió per l’Scalextric. Potser l’any vinent.
Per fi, uns minuts més tard
de l’hora habitual, s’obre la porta i mamprén la lenta desfilada: la mestra
identifica els pares presents i, tot seguit, deixa eixir l’alumne corresponent.
Així un per un fins a vint-i-tants. De primeres, tot rutla amb l’estudiada
fluïdesa de sempre: els fills i les filles es llancen als braços dels
progenitors amb la careta encesa, xerrant pels colzes i demanant el berenar.
Però hui, alguns, en veure’m, m’assenyalen i diuen quelcom sobre el meu Pere.
La mestra, cada vegada que escolta el nom del meu fill, aixeca el cap, em fita
de lluny amb un esguard que delata certa angoixa i continua la tasca pacient i
constant de buidar l’aula.
En saber-me observat i
objecte dels comentaris, descavalque a contracor i m’aprope a la porta de
l’aula amb el cul dels pantalons mullat. En arribar-hi, la mestra m’adreça un
gest inequívoc perquè espere una mica més. El deix de preocupació en el rostre
de la senyoreta em desaconsella emetre cap mena de protesta, però no és just, em
deixa per al final, i jo no havia arribat dels últims, ni molt menys.
Quan per fi no
queda cap alumne per recollir, la mestra, a qui se li ha afegit la directora
del centre, em fa passar a l’aula. Abans d’entrar-hi, ambdues miren de
preparar-me per al que estic a punt de descobrir: “Des que ha començat el curs,
hi venim detectant una maduresa precoç, en el seu fill”, “És centre de
comentaris, el seu Pere, en l’escola...”, “...Per com n’és, de responsable,
d’assenyat...”, “...i de formal”. I tant!, els dic, ja voldria que Pere
accedira a jugar a la pilota o a fet i amagar o a enfangar-se quan plou, com tots
els seus amics. Però, què hi puc fer jo? “A partir d’ara”, em responen,
agafant-me del braç, just abans de travessar el llindar, “temem que no hi podrà
fer res”.
En escoltar-nos
entrar a l’aula, un home d’uns quaranta anys, complexió atlètica, alçada
mitjana, idèntic a mi, se’ns apropa.
-Pere?
-Sí que has
tardat, pare! Anem a casa ja?
-Anem-hi.
-Em dones la mà?
-No sé si hi cal:
hui no crec que redoles per l’escala.
-Jo no, però
tu...
Estira el braç
cap a mi i deixe que, amb només el palmell, m’hi embolcalle la maneta. El mire
de baix cap a dalt i m’aborrone en adonar-me de quant estime aquest home. Ple
de joia, li faig una brusca estirada: necessite eixir d’allí, un buit enorme a
l’estómac em reclama l’entrepà. Baixe amb certa dificultat els quatre graons
que ens separen del pati i comprove que l’amic imaginari encara m’espera al
balancí. Amb un hàbil moviment, em deslliure de l’aferrada de Pere i m’hi
adrece corrent, mirant a cua d’ull els bassals que m’envolten, enormes,
encisadors, totalment irresistibles.