EL CONTE DEL DIVENDRES
La culpa és de Mozart
per Mercè Bagaria
Tota la culpa és de Mozart. D'ell i
de ningú més. Qui coi li demanava que embadalís l’Oleguer com va fer-ho?
L’Oleguer, talòs i romancer, amb el cap sempre a la figuera. I de sobte,
simbiosi absoluta amb el geni. L’Oleguer vol ser Mozart. Es creu Mozart. I la
seva vida buida s’omple amb la música.
Per a alguna cosa ha de ser bo el nen! L’avi, la padrina, els tiets...
tota la parentela col·labora amb els pobres pares: l’Oleguer tindrà un piano. I
la sorpresa arriba el dia de l’aniversari. L’Oleguer, ennuegat per l’emoció,
col·loca la partitura de la sonata número onze al faristol i prem, amb els seus
dits matussers, les tecles que el duran al paradís.
Dos mesos i mig després de
l’accident, l’Eva surt de l’hospital. Per fi dormirà al seu llit. Si pot.
D’ençà de la topada, té malsons i un dolor horrible a la columna. El metge li
ho ha dit ben clar: «Perquè se soldi, no t’has de bellugar». I, apa, tota la
nit en la mateixa postura. És insuportable! És clar que els llits de
l’hospital, ja se sap... A casa, per fi
podrà aclucar l’ull. En Rafel està tan amorós que no se’n sap avenir. Tant com
es barallaven, i ara, fixa’t, no para de fer-li moixaines. I la casa, la té
neta com una patena. I el dinar de benvinguda, per llepar-s’hi els dits. Quines
ganes tenia de ser a casa! Si no fos per aquesta maleïda cuirassa que la
immobilitza.
Havent dinat, l’Eva vol reposar una
estona. S’ha pres una til·la ben calenta i una pastilla per dormir. En Rafel,
amb molt de compte, li treu la cotilla i l’ajuda a estirar-se al llit. El sol
s’escola per les escletxes de la persiana. En Rafel s’ajeu al seu costat però
no gosa abraçar-la, encara que se’n mor de ganes. Se la mira i li espurnegen
els ulls. L’Eva ha patit tant! Creia que no se’n sortia. Se l’estima amb
deliri. Ha hagut de tenir l’accident per adonar-se’n. Si calgués, li portaria
la lluna. L’Eva s’ha adormit dolçament. «Gràcies a Déu!», sospira en Rafel. De
sobte, un terrabastall trenca el silenci.
—Borda un gos? —pregunta ella mig
endormiscada.
—Deuen ser els del taller d’alumini
—contesta en Rafel que ja dóna la becaina per perduda.
—Potser ha estat un tro. Que tens roba estesa,
Rafel?
Un cop desperts, descobreixen què
és aquell soroll agosarat que fereix les oïdes.
—Diria que és un piano! —fa l’Eva.
—Un piano? N’estàs segura? Sona com
si arrenquessin rajoles del terra.
—Sí. No hi ha dubte: és un piano.
Mai no hauria dit que un piano fes tant aldarull! No és al pis dels Picó? Si us
plau, demana que parin, que em deixin dormir una mica.
En Rafel, amb el semblant pidolaire,
truca a la porta dels veïns. De dins s’escapa ara el somicó d’un re, ara el d’un fa. En comptes de prémer les tecles,
sembla que algú les escanyi.
—Bona tarda, Marià. Veig que tenen
concert.
—Sí. Estem tots molt emocionats,el
nen està fent pràctiques.
—Oh! És meravellós tenir un pianista
a la família. Segur que n’estan molt orgullosos.
—Moltíssim! Però,realment, què és
el que vol?
—Veurà, Marià, li estaria molt
agraït si el nen s’hi pogués posar més tard, a fer les pràctiques. Acabem
d’arribar de l’hospital i l’Eva necessita fer la migdiada.
—Doncs que la faci!
—Ja ho prova, ja. Però és que amb
aquest soroll...
—Què vol dir amb aquest soroll? El
meu fill no en fa de soroll, què s’ha cregut? L’Oleguer és un artista.
En Marià empipat fot la porta pels
morros al veí. Desconcertat, en Rafel insisteix i el pare del pianista torna a
treure el nas.
—Marià, home, no s’ofengui. Segur
que el noi és un geni, però l’Eva està molt fumuda. Pensi que una mica més i
s’hi queda, a l’accident. Necessita repòs per refer-se. Què li sembla un parell
d’horetes? Després, que l’Oleguer toqui tant com vulgui.
—Rafel, no em faci emprenyar! —diu
traient foc pels queixals—. Qui mana la seva esposa encastar-se en una
camioneta. Si no sap anar en moto, que no hi vagi. Després, ja veu quines són
les conseqüències.
—Ara em dirà que no ho va llegir al
diari... La culpa va ser de la camioneta.
—Sembla que hi haurà judici, no?
Doncs, ja veurem que diu el jutge. I tornant al tema que ens ocupa, a casa
meva, com a la majoria de mortals, m’agrada fer i desfer. Oi que m’entén? No és
vostè qui m’ha de dir quan pot o no pot tocar el nen. Au, passi-ho bé!
L’Oleguer, mentrestant, continua
torturant les tecles, arrencant sense pietat sons que esquerden l’ànima.
Abatut, en Rafel torna a casa. L’Eva plora.
—Què tens, reineta del meu cor?
—No puc suportar-ho. No puc.
—Et fa molt mal l’esquena?
—L’esquena, rai. El cap
m’explotarà. Aquest maleït piano.
—És l’Oleguer.
—I no pot parar?
—Ho farà quan vulgui.
—Què? Truca a la policia, demana
que vinguin.
—Serà inútil. No hi ha cap llei que
prohibeixi tocar el piano.
—Ell no toca el piano, toca els
pebrots.
—Eva, prova de dormir.
—Com vols que dormi, eh? No et
quedis aquí mirant-me. Fes alguna cosa. Rafel, fes el que sigui o em tornaré
boja —implora l’Eva amb llàgrimes als ulls.
En Rafel pren coratge i torna a trucar al veí.
Aquest cop obre la Montse.
—Montse, per l’amor de Déu, he
intentat fer entrar en raó en Marià i no hi ha manera. Segur que vostè és més
comprensiva. Que li podria dir al seu fill que toqui el piano més tard?És que a
l’Eva li ha agafat mal de cap.
—Què vol dir? Que el meu fill fa
mal de cap? Miri, Rafel, que m’està faltant!
—No s’ho prengui així, dona.
—M’ho prenc com em dóna la gana.
—Montse, escolti.
—No vull escoltar res. Au, fora!
—Montse, no sigui grollera.
—A mi no m’insulta ningú, eh! Què
s’ha pensat?
La Montse empeny la porta.
L’Oleguer, impertèrrit, continua tocant. En Rafel no és home que perdi els
nervis fàcilment, però això ja passa de taca d’oli. Si no atenen a raons per
les bones... Torna a tocar el timbre. La Montse, sense obrir, l’escridassa:
«Vagi-se’n!». En Rafel, amb el dit enganxat al timbre: «No me n’aniré, ho sent? No, fins que aquest
maleït piano deixi de sonar». En Marià l’adverteix: «Si no se’n va, cridaré la
policia», però en Rafel no s’acoquina, fins i tot alça el to de veu: «Au, va,
truqui-la i que vingui, la policia. Ja tinc ganes de veure la multa que li cau!».
En Marià perd els estreps i obre la porta d’una revolada.
—No em busqui les pessigolles
perquè la pagarà cara. Vol traumatitzar el nen? No el pot deixar tocar
tranquil? Fill de puta, malparit!
Continua renegant, però en Rafel no
entén què diu. El cop que ha donat a la porta ha apagat, fins i tot, per un
segon, el grinyol del piano. En Rafel sent com la sang li puja al cap. Li
cremen les galtes. La ira se li enfila per la gola. Si pogués destrossaria el
piano ni que fos amb les mans. Després pensa que això no està bé, que ell és un
tipus com cal. A dins seu s’esdevé un combat entre la prudència i la fúria. Ja
se sap que no sempre guanya l’opció més assenyada. Per desfogar-se, en Rafel fa
servir els punys, els peus, el cap... contra la porta blindada dels Picó.
Contra tot pronòstic qui obre la porta és el jove artista, molt afectat per
aquella situació inesperada.
—Mozart tenia talent, sí, però de
ben petit podia tocar a totes hores, el violí, el clavicordi, el piano... L’aptitud
per la música és un do diví. Un do, no un miracle. Sé que puc ser un gran
pianista, però em cal practicar, com feia Mozart, exactament igual —va dir
l’Oleguer ben convençut.
Aquelles paraules van descol·locar
en Rafel. No tenia clar si ho deia de debò o li estava prenent el pèl. I
gairebé sense adonar-se’n agafa les mans del veí tocat pels déus i les prem amb
força. Oh, graciosa Euterpe, si els dits d’aquest xaval són botifarrons! En
Rafel li retorça els dits fins que l’Oleguer somica i l’amenaça:
—Li ho diré al papa —somica
l’Oleguer.
—Com si li vols dir al de Roma! —fa
en Rafel i se’n torna cap a casa.
Quan entra a l’habitació, en Rafel
acaricià els cabells de l’Eva i li parla tendrament: «Ara ja podràs descansar,
princesa!». La princesa no li torna contesta perquè dorm com una soca. En Rafel
li agafa una mà i l’acosta al seu pit i la besa. Està acalorat i es treu la
roba. Si l’hagués perduda, que seria d’ell! La discussió amb els veïns l’ha
descol·locat i li han tornat aquelles punxades tan antipàtiques a la boca de
l’estómac, aquell malestar que acostuma a sentir quan se li presenten
imprevistos. Mira de fer respiracions profundes, de recuperar la calma...
Llavors l’Eva es tomba i el pit dret queda davant dels seus ulls, nu, ben nu.
No vol mirar, no. Quin perill! Gairebé tres mesos de vida monàstica i ara
aquesta meravella de la naturalesa al seu abast. No pot evitar mirar-se’l,
emocionar-se tot ell. Tant abstret està que no sent el primer cop de timbre. El
segon, el torna a la realitat.
—Senyor Rius, obri! Policia!
En Rafel es posa el primer que
troba. I el primer és una bata de l’Eva. El que sigui per dissimular l’erecció.
Després, obre la porta del pis i es troba dos mossos.
—Senyor Rius?
—Sí, jo mateix.
—Ens haurà d’acompanyar. Està
detingut per agressions a un menor.
—Escoltin estan en un error. Deixin
que els ho expliqui...
A batzegades, els mossos el porten cap a l’ascensor.
Sort que l’Eva dorm i no pot veure’l amb aquella fila que fa. Si Déu vol, quan
es desperti, ja haurà desfet el malentès i tornarà a ser a casa. Abans de pujar
al cotxe, darrere les cortines del primer, a en Rafel li sembla veure en Marià
i l’Oleguer que encara es frega els dits. «A hores d’ara —pensa el Marià— el veí
es deu haver escarmentat i si no ja ho farà davant d’un jutge. «Potser encara
el podrà acusar d’assetjador, de pedòfil... Mira que no deixar tocar en pau a una pobra
criatura!». L’Oleguer, sense veí que el destorbi, s’asseu al piano i es deixa
portar per la seva passió irrefrenable: emular el gran geni.