EL CONTE DEL DIVENDRES
El flux de la vida
per Vicent Pellicer
Estava a punt de
complir els 17 anys i com sempre, amb els pares, havia anat a celebrar la
pasqua amb els avis de Gandia. Mentre baixàvem el sopar passejant pel jardí del
palau, ens cridà l’atenció una zona que estava bastant descuidada. Tot d’una l’avi
Carles ens comentà que tenia una idea per aquell espai. Com que caminava al seu
costat, vaig aprofitar per demanar-li què era allò que pensava. En unes setmanes
ho sabràs, em contestà. Vaig haver de conformar-me amb aquella resposta, i una
vegada al llit, pensava en l’excursió del dia següent que l’avi havia
organitzat i de la que tant ens havia parlat.
Després d’oir missa, tan
sols l’avi, el pare, el meu germà petit, jo mateix i dos criats ens acomodàrem
en un parell de carruatges i enfilàrem el camí de la Marxuquera.. El mes de març
havia estat plujó, i el camp,encara humit i càlid, ens rebia amb una sensual i
característica barreja d’olors. Deixàrem Beniopa per la dreta i bordejant el barranc
continuàrem fins girar a l’esquerra, tot seguint la serra Falconera cap a
l’est. Al poc, els carruatges s’aturaren just al davant d’una construcció
d’adob, redona i amb coberta cupulada. Tota emblanquinada de calç, la seua visió enlluernava
els ulls. Fora, dempeus, esperava un home d’avançada edat. Les empremtes de la
vida i el temps emmarcaven una mirada aclaparadora. Amb gest molt respectuós i
pausat, l’ancià morisc va fer unes passes endavant, inclinant el cos per mostrar-nos el
seu respecte. L’avi s’avançà cap al vell i l’ajudà a incorporar-se.
-Bon dia Miquel, veig
que Déu et conserva amb pau i salut.
-Excel·lència, em sento
molt content de poder saludar-vos després de tants anys. Jo també espere que
tingueu salut.
-I tant..., de no ser
pel reuma que em té pres dels seus capritxos; per això, estos dies que em trobe
millor he volgut celebrar la pasqua amb tu, i de pas, ensenyar els meus néts les
meravelles de la cova.
-És una gran idea,
senyor. El temps acompanya. Si voleu refrescar-vos, l’aigua del pou està fresca
com la neu, -digué, oferint tot el que tenia-. El meu nét s’ocuparà d’ajudar en
tot el que calga. De nom li vam posar Carles, com a vos, senyor -va continuar
l’ancià amb veu tremolosa-.
-Sí, ho recorde i n’estic
segur que ens servirà de gran ajud - li contestà el duc-.
De la il·luminada i impol·luta
edificació va eixir un jove bru, de negres ulls i rulls cabells com els que mostrava
entre el cordat de la camisa. La contemplació d’aquell jove em produí un
sostrac que em va recórrer el cos de dalt a baix. Tot d’una vaig reconèixer
aquell xicot amb qui anys enrere havia compartit jocs per les golfes del
palau. El pit se’m va inflamar i l’estómac se’m va rebolcar al temps que una
gran joia em va envair tot complet.
-Apa, poseu-vos en
marxa! -cridà l’avi mentre feia un gest al jove perquè se li acostara i mormolar-li
quelcom a l’orella.
Al punt, acompanyats d’un
ase amb les sàrries plenes d’estris, ascendírem per la vessant de la muntanya. El jove
morisc obria el camí. Em vaig posar al seu darrere i molt, molt sovint, a la
seua vora. Mentre ascendíem entonant cançons que tothom coneixia, li dedicava
mirades que començaren sent furtives i acabaren demostrant-li el meu desassossec.
Se n'adonà i per tal de tranquil·litzar-me, de tant en tant els seus ulls també
m’acaronaven. Al darrere nostre, el pare s’ocupava del petit que damunt del ruc
s’ho passava d’allò més bé. Un criat guiava l’animal i l’altre anava al
darrere. Ens aturàrem en un replà a l’ombra d’un extensa copa de garrofer que
ens convidà a beure de la font que manava a la seua vora. Una vegada saciats,
continuàrem el camí. En menys temps que dura un rosari ens plantàrem front a
l’entrada de la cov. Ens endinsàrem en la foscor que trencà la llum de les
torxes i quedàrem bocabadats mentre observàvem amb atenció aquella meravella de
la natura. Després d’uns minuts de contemplació i de xerrameca d’uns amb els
altres, el pare amb el petit i els criats eixiren i asseguts damunt les penyes
es disposaren a menjar unes fruites. Va ser aleshores quan el jove Carlesem va
demanar si volia acompanyar-lo en l’exploració de l’interior de la cavitat.
Havia de complir amb allò què l’avi li havia ordenat a cau d’orella. Vaig assentir tractant
de no demostrar-li el nerviosisme d’imaginar-me recorrent tots dos sols aquells
passadissos foscos. Agafàrem les torxes i un gran cabàs de palma i ens dirigírem
al desconegut.
-Gaspar, -em digué- recordes els amagatalls del sostremort del palau?
-Sempre he guardat a la
memòria aquell espai recòndit i solitari que despertava la nostra imaginació.
Aquells jocs entre
mobles vells, catifes, tapissos i tota mena de baguls, esvaïen la distància que fora
d’aquell lloc havíem de mantindre. Mentre ens acudien els records, caminàvem amb
cura ja que el terra estava humit. L’interior de la cova estava poblat de
columnes de pedra que igual descendien del sostre que emergien del terra. A la
llum de les torxes es veien humides i resplandents. Les gotes d’aigua a poc a
poc s’escorrien pel seu interior, talment com ho feia el líquid viscós del
canyamal que aguarda la seua cristalització mentre destila la melassa. El terra
de la cova estava humit i en previsió de relliscar, l’amic de la infantesa m’allargava
la mà quan havia de salvar qualsevol impediment que trobava al meu pas. La
seguretat que em transmetia amb els seus gestos feia que desitjara la seua
companyia sempre vora mi. Tanmateix al temps d’aquella agradable sensació,
també vaig sentir la contradicció de la paüra. Endinsar-me en el desconegut
d’aquelles tenebres era com indagar el meu interior. Al bell mig d’aquell món
tebi, allunyat de tot i de tots, notava com si el temps s’hagués detingut, no hi havia passat, no hi havia futur. Em sentia surar damunt un somni que alimentava el
meu assossegat esperit, atret per les potents i sensuals pedres que com jo, suaven
per totes parts. Mentrestant,al meu darrere, el jove bru em guardava i en un
d’aquells moments d’èxtasi m’agafà la mà amb el palmell obert i m’obligà a
acaronar una d’aquelles columnes. No em vaig resistir gens ni mica. El seu
tacte era suau i la vaig notar lubricada per l’aigua que silenciosa i lentament
s’esmunyia cap avall. Vaig embogir i al girar-me, sobtadament, els meus llavis
ensopegaren amb els seus que amb delitosa complicitat els esperava.
Poca estona desprès, eixíem
de la cova amb els rostres transfigurats. El sol, just enfront nostre ens
cegava la vista i una vegada més, Carles m’agafà de la cintura perquè a punt vaig
estar de perdre l’equilibri. Portàvem als cabassos l’encàrrec de l’avi, i com
caçadors furtius mostràrem els trofeus arravatats a la natura. Al veure’ns, els
criats, joves i juganers, intercanviaren rialles i mirades de complicitat. I
així, amb joia i ganes de pegar un mos, ens decidírem a mamprendre el descens
de la muntanya. Aquesta vegada, vaig decidir que tots dos aniríem al darrere.
De nou, a desgrat del pare, els càntics mordaços propis del moment, acompanyaren
la tornada fins arribar a la taula que teníem preparada. El vell Miquel i el
seu nét s’assegueren amb tota la família.
En acabar de berenar, ens acomiadàrem. El jove bru, d’ulls i rulls cabells m’acompanyà fins el
carruatge.
-Tant de bo que a l’estiu
ens tornem a veure, -li vaig dir a corre-cuita mentre m’obria la portella-. Em va
mirar fixament sense dir paraula.
Setmanes després, al jardí del palau contemplava la cova artificial que l’avi
va fer construir. De la volta penjaven els exvots calcaris, fruit del joiós sacrilegi
de la nostra exploració que per tots temps hi romandrien traspuant i degotant el
flux de la vida.