LA CULPA ÉS DE MOZART

EL CONTE DEL DIVENDRES

La culpa és de Mozart

per Mercè Bagaria

Tota la culpa és de Mozart. D'ell i de ningú més. Qui coi li demanava que embadalís l’Oleguer com va fer-ho? L’Oleguer, talòs i romancer, amb el cap sempre a la figuera. I de sobte, simbiosi absoluta amb el geni. L’Oleguer vol ser Mozart. Es creu Mozart. I la seva vida buida s’omple amb la música.  Per a alguna cosa ha de ser bo el nen! L’avi, la padrina, els tiets... tota la parentela col·labora amb els pobres pares: l’Oleguer tindrà un piano. I la sorpresa arriba el dia de l’aniversari. L’Oleguer, ennuegat per l’emoció, col·loca la partitura de la sonata número onze al faristol i prem, amb els seus dits matussers, les tecles que el duran al paradís.

Dos mesos i mig després de l’accident, l’Eva surt de l’hospital. Per fi dormirà al seu llit. Si pot. D’ençà de la topada, té malsons i un dolor horrible a la columna. El metge li ho ha dit ben clar: «Perquè se soldi, no t’has de bellugar». I, apa, tota la nit en la mateixa postura. És insuportable! És clar que els llits de l’hospital, ja se sap...  A casa, per fi podrà aclucar l’ull. En Rafel està tan amorós que no se’n sap avenir. Tant com es barallaven, i ara, fixa’t, no para de fer-li moixaines. I la casa, la té neta com una patena. I el dinar de benvinguda, per llepar-s’hi els dits. Quines ganes tenia de ser a casa! Si no fos per aquesta maleïda cuirassa que la immobilitza.

Havent dinat, l’Eva vol reposar una estona. S’ha pres una til·la ben calenta i una pastilla per dormir. En Rafel, amb molt de compte, li treu la cotilla i l’ajuda a estirar-se al llit. El sol s’escola per les escletxes de la persiana. En Rafel s’ajeu al seu costat però no gosa abraçar-la, encara que se’n mor de ganes. Se la mira i li espurnegen els ulls. L’Eva ha patit tant! Creia que no se’n sortia. Se l’estima amb deliri. Ha hagut de tenir l’accident per adonar-se’n. Si calgués, li portaria la lluna. L’Eva s’ha adormit dolçament. «Gràcies a Déu!», sospira en Rafel. De sobte, un terrabastall trenca el silenci.

—Borda un gos? —pregunta ella mig endormiscada.

—Deuen ser els del taller d’alumini —contesta en Rafel que ja dóna la becaina per perduda.

 —Potser ha estat un tro. Que tens roba estesa, Rafel?

Un cop desperts, descobreixen què és aquell soroll agosarat que fereix les oïdes.

 —Diria que és un piano! —fa l’Eva. 

—Un piano? N’estàs segura? Sona com si arrenquessin rajoles del terra.

—Sí. No hi ha dubte: és un piano. Mai no hauria dit que un piano fes tant aldarull! No és al pis dels Picó? Si us plau, demana que parin, que em deixin dormir una mica.

En Rafel, amb el semblant pidolaire, truca a la porta dels veïns. De dins s’escapa ara el somicó d’un re, ara el d’un fa. En comptes de prémer les tecles, sembla que algú les escanyi.

—Bona tarda, Marià. Veig que tenen concert.

—Sí. Estem tots molt emocionats,el nen està fent pràctiques.

—Oh! És meravellós tenir un pianista a la família. Segur que n’estan molt orgullosos.

—Moltíssim! Però,realment, què és el que vol?

—Veurà, Marià, li estaria molt agraït si el nen s’hi pogués posar més tard, a fer les pràctiques. Acabem d’arribar de l’hospital i l’Eva necessita fer la migdiada.

—Doncs que la faci!

—Ja ho prova, ja. Però és que amb aquest soroll...

—Què vol dir amb aquest soroll? El meu fill no en fa de soroll, què s’ha cregut? L’Oleguer és un artista.

En Marià empipat fot la porta pels morros al veí. Desconcertat, en Rafel insisteix i el pare del pianista torna a treure el nas.

—Marià, home, no s’ofengui. Segur que el noi és un geni, però l’Eva està molt fumuda. Pensi que una mica més i s’hi queda, a l’accident. Necessita repòs per refer-se. Què li sembla un parell d’horetes? Després, que l’Oleguer toqui tant com vulgui.

—Rafel, no em faci emprenyar! —diu traient foc pels queixals—. Qui mana la seva esposa encastar-se en una camioneta. Si no sap anar en moto, que no hi vagi. Després, ja veu quines són les conseqüències.

—Ara em dirà que no ho va llegir al diari... La culpa va ser de la camioneta.

—Sembla que hi haurà judici, no? Doncs, ja veurem que diu el jutge. I tornant al tema que ens ocupa, a casa meva, com a la majoria de mortals, m’agrada fer i desfer. Oi que m’entén? No és vostè qui m’ha de dir quan pot o no pot tocar el nen. Au, passi-ho bé!

L’Oleguer, mentrestant, continua torturant les tecles, arrencant sense pietat sons que esquerden l’ànima. Abatut, en Rafel torna a casa. L’Eva plora.

—Què tens, reineta del meu cor?

—No puc suportar-ho. No puc.

—Et fa molt mal l’esquena?

—L’esquena, rai. El cap m’explotarà. Aquest maleït piano.

—És l’Oleguer.

—I no pot parar?

—Ho farà quan vulgui.

—Què? Truca a la policia, demana que vinguin.

—Serà inútil. No hi ha cap llei que prohibeixi tocar el piano.

—Ell no toca el piano, toca els pebrots.

—Eva, prova de dormir.

—Com vols que dormi, eh? No et quedis aquí mirant-me. Fes alguna cosa. Rafel, fes el que sigui o em tornaré boja —implora l’Eva amb llàgrimes als ulls.

 En Rafel pren coratge i torna a trucar al veí. Aquest cop obre la Montse.

—Montse, per l’amor de Déu, he intentat fer entrar en raó en Marià i no hi ha manera. Segur que vostè és més comprensiva. Que li podria dir al seu fill que toqui el piano més tard?És que a l’Eva li ha agafat mal de cap.

—Què vol dir? Que el meu fill fa mal de cap? Miri, Rafel, que m’està faltant!

—No s’ho prengui així, dona.

—M’ho prenc com em dóna la gana.

—Montse, escolti.

—No vull escoltar res. Au, fora!

—Montse, no sigui grollera.

—A mi no m’insulta ningú, eh! Què s’ha pensat? 

La Montse empeny la porta. L’Oleguer, impertèrrit, continua tocant. En Rafel no és home que perdi els nervis fàcilment, però això ja passa de taca d’oli. Si no atenen a raons per les bones... Torna a tocar el timbre. La Montse, sense obrir, l’escridassa: «Vagi-se’n!». En Rafel, amb el dit enganxat al timbre:  «No me n’aniré, ho sent? No, fins que aquest maleït piano deixi de sonar». En Marià l’adverteix: «Si no se’n va, cridaré la policia», però en Rafel no s’acoquina, fins i tot alça el to de veu: «Au, va, truqui-la i que vingui, la policia. Ja tinc ganes de veure la multa que li cau!». En Marià perd els estreps i obre la porta d’una revolada.

—No em busqui les pessigolles perquè la pagarà cara. Vol traumatitzar el nen? No el pot deixar tocar tranquil? Fill de puta, malparit!

Continua renegant, però en Rafel no entén què diu. El cop que ha donat a la porta ha apagat, fins i tot, per un segon, el grinyol del piano. En Rafel sent com la sang li puja al cap. Li cremen les galtes. La ira se li enfila per la gola. Si pogués destrossaria el piano ni que fos amb les mans. Després pensa que això no està bé, que ell és un tipus com cal. A dins seu s’esdevé un combat entre la prudència i la fúria. Ja se sap que no sempre guanya l’opció més assenyada. Per desfogar-se, en Rafel fa servir els punys, els peus, el cap... contra la porta blindada dels Picó. Contra tot pronòstic qui obre la porta és el jove artista, molt afectat per aquella situació inesperada.

—Mozart tenia talent, sí, però de ben petit podia tocar a totes hores, el violí, el clavicordi, el piano... L’aptitud per la música és un do diví. Un do, no un miracle. Sé que puc ser un gran pianista, però em cal practicar, com feia Mozart, exactament igual —va dir l’Oleguer ben convençut.

Aquelles paraules van descol·locar en Rafel. No tenia clar si ho deia de debò o li estava prenent el pèl. I gairebé sense adonar-se’n agafa les mans del veí tocat pels déus i les prem amb força. Oh, graciosa Euterpe, si els dits d’aquest xaval són botifarrons! En Rafel li retorça els dits fins que l’Oleguer somica i l’amenaça:

—Li ho diré al papa —somica l’Oleguer.

—Com si li vols dir al de Roma! —fa en Rafel i se’n torna cap a casa.

Quan entra a l’habitació, en Rafel acaricià els cabells de l’Eva i li parla tendrament: «Ara ja podràs descansar, princesa!». La princesa no li torna contesta perquè dorm com una soca. En Rafel li agafa una mà i l’acosta al seu pit i la besa. Està acalorat i es treu la roba. Si l’hagués perduda, que seria d’ell! La discussió amb els veïns l’ha descol·locat i li han tornat aquelles punxades tan antipàtiques a la boca de l’estómac, aquell malestar que acostuma a sentir quan se li presenten imprevistos. Mira de fer respiracions profundes, de recuperar la calma... Llavors l’Eva es tomba i el pit dret queda davant dels seus ulls, nu, ben nu. No vol mirar, no. Quin perill! Gairebé tres mesos de vida monàstica i ara aquesta meravella de la naturalesa al seu abast. No pot evitar mirar-se’l, emocionar-se tot ell. Tant abstret està que no sent el primer cop de timbre. El segon, el torna a la realitat.

—Senyor Rius, obri! Policia!

En Rafel es posa el primer que troba. I el primer és una bata de l’Eva. El que sigui per dissimular l’erecció. Després, obre la porta del pis i es troba dos mossos.

—Senyor Rius?

—Sí, jo mateix.

—Ens haurà d’acompanyar. Està detingut per agressions a un menor.

—Escoltin estan en un error. Deixin que els ho expliqui...

A batzegades, els mossos el porten cap a l’ascensor. Sort que l’Eva dorm i no pot veure’l amb aquella fila que fa. Si Déu vol, quan es desperti, ja haurà desfet el malentès i tornarà a ser a casa. Abans de pujar al cotxe, darrere les cortines del primer, a en Rafel li sembla veure en Marià i l’Oleguer que encara es frega els dits. «A hores d’ara —pensa el Marià— el veí es deu haver escarmentat i si no ja ho farà davant d’un jutge. «Potser encara el podrà acusar d’assetjador, de pedòfil...  Mira que no deixar tocar en pau a una pobra criatura!». L’Oleguer, sense veí que el destorbi, s’asseu al piano i es deixa portar per la seva passió irrefrenable: emular el gran geni.