Com un esbart d'aloses
per Vicent Lloret
Guanyador
del certamen literari de La Font d’en Carrós 2016
Aquell trenc d’alba el sol esbrinà
tot allò que havia ocorregut. La llum s’entortolligava pel trespol allargassant
la foscor de la nit en ombres que es dibuixaven a la façana de la casa pairal
dels Montagut. Es trobava espesseïda per dotzenes de pins que flairaven a
espígol, i com l’encens sotjaven llargament i tendra el vent que remenava son
fullam. Era novembre, i la tardor sempre porta tempestes. Les fulles farcien el
viarany que portava a la porta principal, desvestint les branques i deixant els
esquelets dels arbres despullats.
N’Oliver Montagut així ho havia
decidit, que fora la fosca l’únic testimoni d’allò que les seves mans havien
fet, i que en arribar la llum, s’escampés el record d’aquell acte. Ara,
únicament recordava les ombres i remors arran els cossiols quan jugà a ser Déu
i arravatà la vida del jove Ignasi. Fou covard, i per l’esquena li pegà un colp
en què feu enlairar-se vint-i-tres anys que passaven per la vida de puntetes
encara. No tingué remordiments, ni quan amb les mans atapeïdes de sang palpà
desprès la rastellera de grans enfilats del Sant Rosari, mentre alçava les
seves lletanies cap a la verge de fustam que tenia al bell mig de la cambra.
Embolcallà el cos amb la precisió d’una dolça carícia i l’amagà dels ulls de la
filla. Ja tot havia restat. Mai més no tornaria a veure la seva nissaga tacada
per la brutícia d’aquell jove. No podia permetre eixe amor il·lícit que com un
esbart d’aloses havia nidat al cor de la filla. Ell era el X Duc de Montagut i
aquell miserable fill de republicà no podia ocupar el seu lloc.
Pensà que prompte passaria, que
aquell amor aniria esmortint-se més enllà dels horitzons esquifits de la raó
humana però no fou així, ja que l’espurneig d’aquella follia li restaria
sempre. Casat per compromís, únicament per la dot i digne cognom, amb una dona
que no el volgué, ell mai no sentí foragitar l’anima pel tombant del cor. Però
havia guanyat; o això pensava. El que no sabia és que el sement d’aquell
miserable republicà que havia assassinat es gestava al ventre de sa filla, i
que algun dia arribaria a ser el XI Duc de Montagut.