RAJIV

Rajiv

per Josepa Montagut

Rajiv s'amagà sota un arbre de l’avinguda, estava xop, la pluja monsònica li calava fins als ossos i no podia més. Havia estat un dia difícil. La pluja no parava, el cel era d'un gris plomós que no donava cap senyal de fer cap canvi.

Ell volia caminar però no sabia ben bé cap on anar. El  xiulit d'un ocell el féu girar el cap, el pardalet volà.  Rajiv pensà que fins i tot els ocells el deixaven sol en aquest dia atziac. Però alguna cosa havia de fer, podia anar cap a l'estació d’autobusos, allí hi hauria gent i almenys podia demanar alguna cosa per menjar.

Un cotxe que més que córrer volava per l'avinguda, estengué l'aigua com si fóra un ventall i l'acabà de xopar i el regà des del cap fins als peus. Açò el va decidir a moure's del seu amagatall. No podia tornar al cau on ja tots estarien al voltant del quadrat ensenyant els diners i demanant un tros de "xapatí" per amainar la fam.

Feia ja uns anys, era menut, es trobà un bon dia, més aviat fou un mal dia, sol en la casa amb una germaneta de sis anys que no tenia consol ni esme, que a un racó de les quatre parets mirava tot plorant. Ell no era molt més gran, tenia aleshores deu anys.

Els pares  se n’havien anat a casa d'una germana, per aclarir negocis d'una herència i parlar. Els familiars vivien a un altre barri als afores de Delhi. Ells en la part antiga de la ciutat. La casa feta amb uns poquets mitjans tenia dues habitacions, una per a menjar, l'altra per descansar, rentar-se i bromejar. Se n’anaren aquell matí, sense més que pensar, dient-los fins després als seus fills, i sobretot a Rajiv “Cuida de la teua germana Sujhata com cal!”.  Ell es va sentir mol gran i important.

Però les hores passaven i els pares pareixia que els havien oblidat. Rajiv mirava des de la porta el carrer, veia passar gent però sa mare i son pare no apareixien pel carrer.  La germaneta feia estona que havia abandonat la nina de cartró a un costat i es menejava inquieta d'una banda a l'altra de la casa ploriquejant. “On estaven els pares?” es preguntava Rajiv. No sabia on anar a buscar-los, als oncles quasi ni els coneixia, sols havia anat amb els pares a una festa familiar, no recordava ni com ni on s'havia trobat en aquella casa el dia assenyalat.  Més valia que no es menejara i fera bondat, esperaria que arribaren, no podien tardar.

Passaren vàries hores, ell estava esglaiat... de sobte aparegué un home gran i una dona  més jove que entraren a la casa i els saludaren, "namasté" petit Rajiv i Sujhata no tingueu por, digueren, no us anem a fer res . Se’n vindreu amb nosaltres, som els vostres oncles, "namasté" .

Rajiv no sabia què fer, on estaven els pares? . qui era aquella gent?.  Sujhata , la seua germaneta, en veure a aqueixos éssers estranys començà a plorar, sense parar  agafà la nina tot estirant-li els vestits, els cabells, les cames i les mans, com si sabera el que havia ocorregut amb els  pares més prompte que el germà. Rajiv quedà totalment paralitzat. 

Després que passaren uns segons sense obrir la boca, aconseguí preguntar tot tremolant-se, i els meus pares, i ma mare on estan? Per què veniu a per nosaltres? què els ha passat?.

La dona més jove  s'aproximà a ell i saludant-lo li digué heu de  vindre amb nosaltres, tot està bé, tot està bé. Però Rajiv insistia, vull anar amb els pares, perquè no han tornat?. La xiqueta ara jugava amb la nina, hi havia deixat de plorar. El seu oncle Firoz l'agafà de la ma i el porta cap a ell, no en parlem més Rajiv, ens n’hem d'anar.

Vingueren a peu i a peu se n’anaren, travessaren grans avingudes plenes de gent, cotxes i "rickshaws", Sujhata anava al braç de la dona més jove, sa tia Raina, que la portava al braç tota pegadeta al seu cap.  Rajiv caminava al costat, un nuc a la gola l'impedia parlar. L’oncle anava dos pams per davant. Després d'una hora i mitja a pas lleuger, Firoz parà, havien arribat a la seua casa.

Rajiv es posà ràpidament darrere d'ell. A la fi aconseguí dir, I els meus pares? vull veure’ls. Un silenci  ho envoltà tot. Mira Rajiv, li contestà sa tieta, els teus pares ja no estan, ja no els veuràs més. Han tingut un accident. Una paret els ha sobrevingut caminant cap ací i han mort a l'instant. Els cremarem. Han tingut sort, han mort tots junts al mateix temps. Vosaltres us quedareu vivint en la nostra companyia mentre puguem.

No sabia si s'ofegava, si vivia o moria, ell volia tornar-se’n a casa, a sa casa. No podia ser que els seus pares hagueren mort. Feia sis hores estaven junts, ara s'encontrava perdut en un lloc estrany, que li paregué molt gris, quasi, quasi negre. Pensà en sa casa

que se li representà com  un Palau. I la germaneta, de sobte mirà cap a tots els costats i no la veia. Sujhata, Sujhata cridà impotent. La xiqueta aparegué des de la cambra que hi havia al fons, portava una nova nina que sa tia li havia regalat, tot somrient s'aproximà al germà. Ell la va agafar i estrenyent-la als seus braços s’empassà les llàgrimes i el dolor que en  el seu cos sentia. Sujhata era una monyicota i ell per les circumstàncies i la vida s'havia convertit en un  home gran, passant de menut a major en aquell maleït instant.

Passaren dos dies, els cossos dels pares de Rajiv varen ser incinerats. Ell va estar present, la germaneta es queda jugant en la casa dels oncles amb la cosineta que era de la seua edat. Rajiv sentí un dolor intens en el crematori veient com sos pares desapareixien. Li donaren dues urnes de cristall verd. Un dia anirien a Baranasi per tirar-les al riu gran. La germaneta, pensà,  m'acompanyarà.

Tornaren caminant a poc a poc des del lloc del crematori a la vivenda dels oncles. Ell arrossegava el peus, sentia un estrip, una desgana que no el portava endavant. L'oncle  Firoz, en un moment donat el cridà. Afanyat Rajiv no et quedes endarrerit. El xiquet corregué un poc i es ficà al seu costat, en eixe moment l'oncle li digué, ens quedareu en ma casa formeu part de la meua família, sou fills del meu cunyat. Sa tia esboçà un somriure un poc capficat.

Després de caminar per avingudes i carrers amples i llargs, amb arbres a les voreres dels  dos costats que feien una ombra que Rajiv no parava d'observar captivat amb eixos ulls tan negres i grans que tenia i que miraven a l'infinit i al futur que li semblava incert, arribaren a un barri de carrers més petits on les cases eren baixetes d'una sola planta i les parets blanquinoses, perdien la color tornant-se per moments grises i per encalcinar. Caminaren pel barri fins arribar a la casa que anava a ser, pensava Rajiv, la llar dels dos germans.  Sa tia Raina obrí la porta de sa casa, i la llum del carrer travessà la primera estança. Els xiquets i les xiquetes corregueren fins a la porta. N'eren tres xiquets i dues xiquetes, des dels  tres anys fins als set. Sujhata jugava amb ells, quant el va veure se li abraçà amb un somriure clar i blanc. Tindreu fam, digué Raina, poseu-se en rogle que us done un tros de "xapatí". Per a dinar tindrem llentilles, aüpa, anem cap a la cuina, i ja està.

Després se sentà a la cambra primera junt al seu oncle Firoz. Ell li digué, hem de parlar. Rajiv, nosaltres som una família humil, sols tenim el que jo duc a casa, no podeu continuar anant al col·legi que anàveu, està molt lluny. Açò són els afores de la ciutat, un barri humil on la gent treballa en el que pot i com pot. Els infants resten a casa fins que poden treballar. Em sap greu haver de dir-t’ho, però  tu hauràs de treballar, ja tens deu anys, vindràs en companyia meua a guanyar-te el pa. Nosaltres us donarem protecció i una família en la que estar.

Darrere quedaren els records de sos pares, del seu col.legi, dels amics, dels jocs pel carrer del barri antic. En sa casa a hores d'ara tancada en pany i clau, quedaren les coses que tenien, ! oncle podrem tornar a allí a per les nostres coses!. Pensà Rajiv en els seus llibres, el seu camió de ferro que feia jugar tant.  Firoz li contestà que no, que ja s'encarregaria ell d'anar un dia i replegar roba i el més precís. D'ara endavant no tindràs molt de temps per a jugar. Rajiv se n’isqué al carrer, no volia que la germaneta ni ningú el veiés plorar sens  esme, eren massa coses per un dia, un dia per a oblidar encara que ell no ho fera mai.

Raina, cridà des de dins de la casa, el sopar ja està,  acudiu a menjar. Ell s'assabentà  aleshores que tenia molta fam. En tot el dia només havia menjat un tros de pa i ara en tenia de  gana. Amb la mà se secà les llàgrimes dels ulls i es digué, no puc entrar a la casa plorant, ja sóc gran i vaig a anar a treballar. Es posà cap a dins i sa tia el mirà adivinant el que havia estat fent, plorant. Ella l'agafà de les mans i l'apretà contra sí, Rajiv, li va dir ací estareu bé, la tia us cuidarà.

Eixa nit no podia dormir-se. Se sentia estrany, veia a totes les cosinetes i cosinets dormint a l'igual que sa tia, Sujhata parlava, sense entendre-li el que deia, estava somiant. L'oncle roncava, com no podia ser d'altra manera, ell era l'únic que es mantenia despert, tractà d'adormir-se, demà havia d’anar a la feina sense remugar.

Al dia següent, el sol entrà ben prompte per la finestra, Firoz el cridà. espavila que s'en anem ja. S'alçà esperesant-se, es llavà la cara en la safa que hi havia a un costat i es canvia els calçotets i ràpidament es va vestir pantalons i brusa, els cabells amb  la pinta repassats. Ja estava a punt. S'acostà al catre on dormia Sujhata i li donà un bes. Ja se’n podia anar. Estava impacient per saber quina feina li corresponia fer.

El seu oncle l'esperava a la porta, au! que ens espera el rickshaws. El rickshaws és un mitjà transportador de persones, sobre tot turistes, que és com un tricicle manual. Porta una roda de bicicleta davant i dues darrere. Abans de les rodes d'endarrere hi ha un seient amb una capota per si plou i l'estructura és de ferro. Els rickshaws es passegen per tota Delhi i també per totes les ciutats índies. Els turistes paguen la voluntat. El conductor ha de fer molt d'esforç per arrossegar el vehicle i els ocupants... Rajiv, li digué l'oncle tu pedalejaràs quan l'oncle es canse i  mentre ajudaràs a pujar i baixar els turistes del rickshaws. El xicot se n’alegrà. Que bé! pensà, tot el dia pel carrer, coneixeria gent i tal volta podria replegar diners de les propines i comprar-li a Sujhata un regal. Havia pensat que tal vegada hauria d'anar al camp o fer de llaurador o potser de carregador de mercaderies a l'abast. Ara n'estava content, passejaria per la ciutat. Firoz s'encaminà fins a Fort  Roig, El Fort s'estenia al llarg  del curs del riu Yamuna ara modificat. El mur situat al cantó  nord-est està junt a una antiga fortificació, el Salimgarh, un edifici  de defensa construït per Shah Sur en 1546, allí sempre hi havia molts turistes que pujaven en els vehicles que els portaven des de  la ciutat. Una vegada arribaren, Rajiv va veure com hòmens i dones vestits a l'europea caminaven per allí , sobretot li cridava l'atenció les dones que portaven pantalons curts i camises transparents. Elles podien, eren turistes i encara que ho veia estrany i no ho comprenguera, el seu oncle li explicà que les estrangeres eren diferents, no eren les seues dones, i avant. Algun dia les dones del país vestirien igual. Hi havia molta gent, avui farien fira, tenien negoci. Rajiv baixà del tricicle per buscar clientela com li digué l'oncle Firoz. Mentre buscava els possibles ocupants passejadors, mirava per totes bandes admirat, quanta gent hi havia en aquest part de la ciutat. Era l'estiu amb ingent quantitat de turistes que venien de tot el món a veure quelcom que a ell a força de veure-ho tots els dies no  li pareixia tan  impressionant. Encara que pensà, bé paga la pena estar davant d'un edifici com Fort Roig, magnífic i gran. Els viatges es repetien, amunt i avall, de vegades li tocava a ell pedalejar, tal com el seu oncle li va dir. a la fi del dia estava cansat, Alguns turistes deixaven bones propines, sobre tot si ficava un posat llastimós, i doblegava el cabet  de costat, les dones sobretot afluixaven la mà. Ell no veia res d'aqueixos diners, el seu oncle estava sempre a l'aguait i a ell ni se li ocorria poder protestar o demanar-li alguna rupia amb la     que portar-li a Sujhata un gelat.

A poc a poc anava coneixent el negoci del transport amb rickshaws, els carrers que duien als edificis monumentals de Delhi, els carrers que eren més apropiats per a passejar i aquells que encuriosien als forans. El seu oncle tenia molta experiència en el seus treball, en la vida que fluia per avingudes i places de la ciutat,  i també li ensenyava com moure’s i esquivar els perills de la circulació , cotxes, vaques, taxis i esvorancs.  Però sobretot li ensenyà contundent i insistentment  que no es juntara amb els anomenats "xiquets del carrer". Efectivament per tots els llocs on anaven, antics palaus, edificis històrics, placetes amb encant, tot allò que agrada als estrangers, n'eixien xiquets amb caixetes plenes de diferents cosetes per a vendre-les als turistes que s'atordien amb la compra i l'art del regateig. Ells insistien i insistien fins que els compraven la mercaderia que  duien i desapareixien com per art d'encantament.  Rajiv sentia curiositat, on vivien els monyicots? Si eren com ell o inclús més petits, d'on treien elefantets, polseres, arracades, ventalls que portaven penjant dels bracets? Totes aquestes preguntes es feia, sense atrevir-se a demanar-li a Firoz perquè no podia parlar amb ells.

Un bon dia, estan esperant al rickshaws que tornaren dos passatgers que havien baixat del vehicle per  a veure l'estàtua d'un antic Maharajà, se li aproximà un d'aquestos xiquets.

Hola, què fas li digué? no res estic esperant al meu oncle i als passatgers que portem. tu que és el que vols? estic ocupat ,ves-te’n i no molestes més. Com et diuen?  preguntà el xiquet mirant-lo als ulls, sense preocupar-li el que Rajiv li estava dient. Aquest  pensà, no he de parlar amb ell, si l'oncle em veu em renyirà. Vinga, digues-m’ho, jo no tinc nom però  tu de segur que en tens. Rajiv, es quedà sense paraula, tots tenim un nom perquè tu no?. El xiquet sense nom contestà, l'amo ens el lleva quant arribem a la seua llar. Qui és el teu amo, preguntà agosarat Rajiv al xiquet sense nom, la pregunta es quedà sense resposta En eixe moment aparegué l'oncle amb els turistes, sense nom desaparegué tal com havia arribat.

Al dia següent Rajiv estava ansiós, veuria una altra vegada aquell aparegut tan descarat. Normalment els trajectes eren molt similars i segurament pararien al mateix lloc del dia d'abans. Allí estava el xiquet, semblava que  l'esperava, a l' igual que ell ho havia desitjat. Però avui, sense nom anava amb un altre xiquet que no li va agradar. Aquest tenia una mirada estranya, amb els ulls molt aclucats.  Que avui tens companyia, li preguntà. Sense nom baixà la mirada sense contestar res. Que no heu de vendre "xiquets  del carrer"?. Ells li contestaren amb un altra pregunta, ton pare et deixa a soles amb el carret? Jo ja sóc gran  i a més a més  no és mon pare, és el meu oncle, els meus pares moriren de sobte. Ells es miraren un moment a Rajiv, ah sí i on vius?  Vosaltres pregunteu massa, deixeu-me tranquil si no el meu oncle Firoz us mampendrà a bastonades.

"Els xiquets del carrer" se n’anaren i ell es quedà ,no sabia ben bé per què, entristit i preocupat. El seu oncle li digué au, avui acabarem més prompte de treballar, i així soparem amb tota la família com no podem fer quasi mai. Ell per por a què s'enfadara no li parlà dels xiquets ni de la por que li donà el dels ulls aclucats.

Arribaren a casa i sa tia Raina que ja els esperava, perquè així li ho havia dit l'home, estava a la porta amb tota la xicalla fent soroll. Ell els abraçà a tots i sobretot a la seua germaneta Sujhata. Firoz d'amagat li havia donat una cinta pels cabells que Rajiv li va regalar. Els seus cosinets també saltaven per el front i els costats. Una alegria molt gran l'envaí tot el  ser i ja no recordà més els maldecaps que el  capgiraven pel carrer estant..Passaren vàries jornades, anant per la ciutat. Als xiquets no se’ls trobà més. Al tercer dia dels esdeveniments tornaren a casa després d'un dia de treball intens, el carrer estava buit, els estranyà. Firoz mirava cap amunt i cap avall, volent endevinar el que succeïa,  però què anava a passar es preguntava. Res endavant. El seu oncle Firoz obrí la porta de sa casa i el que va veure l'espantà. Hi havien tres hòmens, tenien a la dona i als xiquets contra la paret estant, els encanonaven amb uns fusells ben grans. Rajiv, cridà Sujhata, Sujhata com estàs. Sa tia li manà, no digues res Rajiv, callà i alçà les mans. Per un moment l'escena pareixia d'una pel·lícula de cinema popular. El seu oncle instintivament alçà el bastó que duia a la mà. D'un fusell isqué un tir que li va raure la mà. Ens enduguem a Rajiv, li digué ara una veu d'un dels homes que estava amenaçant-los. No aneu a la policia, vosaltres, vosaltres es dirigia al matrimoni amb veu ronca i desllavassada, si denuncieu el fet no hi haurà prou mans ni policia per a salvar els vostres xiquets. Rajiv s'acurrucà a un cantó darrere de la porta, d'allí no el traurien per molt que l'estiraren dels peus. Una tremolor incontrolable li venia i tornava sense atur. Els homes del fusell s'aproparen i com si fóra un cabàs l'agafaren pels braços i els turmells, amb una força que el deixà derrotat. Avançaren ràpidament a l'eixida de la casa, amenaçant amb els fusells i la paraula, morts, si no calleu morts!. L'ultima imatge que recorda de la seua segona  família és al seu oncle amb les mans tapant-se la cara i a Suyata movent-se d'un costat a l'altre i sense parar de plorar.

Havien passat dos dies des que arribà a la casa, que més que casa era una caserna immunda, quan es  despertà de la febre i desmais que va sofrir i obrí  els ulls i de sobte va veure una cara coneguda, era el xiquet sense nom. L'havien deixat allí perquè el vigilara i veiera si moria o se’n reeixia de la sobrevinguda malaltia.  Rajiv tractà d'incorporar-se, no podia el xiquet l'ajuda, li posà la mà sobre el bescoll, i li va somriure. No em toques, per culpa teua estic ací. Me’n recorde molt bé. M'enganyares, m'has enganyat i m'has venut a no sé qui. Tu ets el que em rondaves amb companyia de l’altre que anava amb tu, ulls aclucats. No t’ho perdonaré mai. Sense nom baixà la cara i un posat seriós li va arrugar el front. No t’ho creuràs però abans de preguntar-te res el gran "Malastruc" ja se n’havia fixat i volia que tu treballares per a ell, et coneixes la ciutat, els turistes. Ulls aclucats va informar al gran amo, de la teua orfandat. Rajiv no podia creure el que escoltava. Si ja li ho deia Firoz, no parles amb els xiquets del carrer, però els ulls de sense nom l'havien trasbalsat. Ara li estava passant igual, al seu fons no podia sentir rancor ni res mal per eixe xiquet que el mirava tan franc.  Sense nom, li preguntà ell, des de quan estàs tu amb "malastruc", des de sempre li contestà, no conec altra cosa que el quadrat i la ciutat, a i els xiquets com jo i ara també com tu que estem ací per  malviure i treballar.  Algun dia potser que que se’n puguem anar. Però jo, sense ser, perquè a partir d'ara ja saps que no tens nom, i t'anomenaràs sense ser, no conec a ningú que haja volat d'aquest quadrat tancat.

Rajiv, tenia un nuc a la gola que no el deixava parlar, tampoc podia plorar. Sense nom li digué, apa! amunt que no tardaran en vindre els xiquets del carrer, una cosa et dic confia en mi, em necessitaràs per estar al niu i tirar endavant , jo et vull ajudar.  Sense ser,  estava esglaiat, què faria?. el xiquet d'ulls negres i francs, se li acostà més, anirem junts a vendre les mercaderies digué, has de vendre totes les mercaderies  que l'amo "Malastruc" et mane cada dia i jo aniré amb tu i ja n’aprendràs. A més jo t’he vist com has tractat als turistes que pujaven al rickshaws i segur que fas molt bé el nou treball.  Al moment aparegueren un munt de xiquets amb front dels que estava el amo gran. Era un home alt, amb els cabells estufats, de mala manera vestit i amb un peus grans. De sobte caminà cap a ell, l'agafà de la camisa i l'alçà a l'altura dels seus ulls  i amb una veu opaca i fosca que li retronà a les oïdes , li digué, ara ja estàs ací ni se’t passe pel cap posar-te malalt ni fer-te el ploraner, del matí a la nit treballaràs al carrer, al carrer i per a mí o com a poc et deixaré coixo per sempre més. Els xiquets es quedaren arrere aterrits esperant la reacció del nou xiquet del carrer. Aquest obrí els ulls, els obrí un moment, però més ràpid que els obrí els tancà, í la por va fer que un fil d'aigua calenta li baixara des de dalt cap a baix. Tots els rigueren  sarcàstics, alguns recordaren moments seus passats., sense nom l'agafà de la mà i se’l va endur a un costat. No hages de plorar ni avergonyir-te, a tots ens ha passat igual. Sense ser, s'arraconà amb ell, i mirà a tots els llocs amb el posat més ufà. Aleshores la xicalla es va aproximar, d'on véns? qui eres? El seu defensor i  amic contestà per ell, és de Delhi i li direm sense ser, i no el molesteu o les tindreu que veure ambmi. Sense ser obrí el ulls com donant-se a coneixer i uns li xocaven la ma, altres li tocaven el muscle o l'esqueneta en senyal de complicitat. Ulls aclucats no s'acostà, per a ell els dos amics n'eren rivals. Des d'un principi que s'havien caigut mal.

A l'endemà a les cinc del matí "Malastruc" els cridà per suposat de males maneres i xisclant, tots en alt!, tots en alt!. Sense ser es despertà, corre, corre li va dir sense nom, posa’t la roba i anem  a la taula, si no ens quedarem sense desdejunar.  Rajiv, perdó, sense ser, es vestí, els pantalons pixats feien una olor que no podia aguantar, sense nom va endevinar el que pensava i dirigint-se a ell li digué, no és hora de contemplacions, als turistes els fa més llàstima veure a un desfargat, ja ens llavarem a a la nit a la font del costat. S'afanyaren per menjar un tros de pa, i un got de llet sense sucre ni res.  Sense ser, li preguntà al company i ara què hem de fer? quin camí hem de buscar? aquest li contestà com aquell que sap el que fa, tu tranquil i no et separes de mi, on jo vaja tu també. Quina sort per a mi que estigues al meu costat. En això veieren que els xiquets es posaven en fila, prop de la porta i eixien corrent amb les mercaderies que el gran amo els donava de pressa i  com d'amagat. "Malastruc" es dirigí a ell. eh tu, li digué, et done aquestes capsetes d'elefantets el primer dia, mira de portar a la nit els diners que pertoquen o en sabràs de la fera que puc ser. Sense ser, aguantà la mirada i per primera vegada contestà, no em dóna por el carrer, conec Delhi molt bé.  Sense ser, replegà els queviures i isqué de la caserna amb el seu nou amic. Se sentia molt malament, però al mateix temps pensava que podia donar gràcies que tenia a sense nom al costat que l'ajudaria sempre que ho necessitara i potser algun dia tornara a la casa dels seus oncles amb la seua germaneta i el seus cosinets.

Passaren uns mesos, un dia com un altre, arribaren per la nit  al que per a ells era la caserna. Els demés xiquets anaven arribant i segons que entraven li donaven a l'amo el capital. Un xiquet, cara groga, venia ja plorant. El gran amo l'agafà pel braç, què passa oi! que plores, ací no es plora, calla’t  ja. El xiquet callà i abaixa el cap. Aleshores l'amo li demanà estufat, els diners, cara groga , dóna’m el diners, el xiquet confessà, m'han robat els diners, eren dos més grans que jo i me’ls han arrabassat amb un colp ben pegat. "Malastruc" enfosquí, d'una bufetada el xiquet caigué al terra i començà a plorar amb desconhort.  Ell, encara més nerviós li pegà fins a  cansar-se punyades i colps, els xiquets com pogueren  li'l llevaren de davant, si no, el mata en aquell mateix instant. Sense ser calculà, ara ja sé el que passa si les rupies no arriben al cau.

Després d'aquest incident que el tingué poruc un temps, tot transcorria amb monotonia. Ell pensava sovint en la germaneta Sujhata, en el dia que sos pares moriren i tot es tornà a l'inrevés. De vegades li pareixia veure al seu oncle per algun carrer, quan s'apropava mai era ell. Què havia sigut la seua vida en aquest temps, es preguntava, vendre pel carrer, passar fam, mullar-se fins als ossos, lluitar perquè un estranger li comprara una capseta amb un ninotet.  Encara com tenia al amic, amb el qui parlava , feia acudits i reia quan enganyaven algú en la compra dels regals.

Passà temps i més  temps, ja no sabia ni l'edat que tenia, sabia això sí que era un xiquet del carrer.  Anaven els dos amics junts , caminant per la zona propera al mausoleu de Mahatma Gandhi, allí sempre estava ple de gent. Entre unes i altres es va fer fosc , caminaren cap al quadrat, mai varen dir cap a casa, ni després de passar tant de temps, de sobte i sense donar-los temps a reaccionar se sentiren els braços girats fins a l'esquena, algú els estava atropellant i a més a més robant. Els dos cridaren alhora deixeu-nos ja, deixeu-nos ja. Els contraris continuaren  buscant les bosses dels xavals. Sense ser li deia a sense nom, ves-te'n tu almenys, fuig i podràs explicar el que ha passat. Sense nom reaccionà, li pegà una puntada de peu just on fa mal, que deixa a l'enemic  ajupit i sense poder respirar. Corregué sense nom com la llebre que corre davant el caçador, fins que ja no es va veure més. Sense ser pensà que la seua vida acabava en aquell mateix instant. Els enemics que a sobre tenia el van deixar sense alé, sense bossa de les rúpies i mig despullat, però no el van matar.  A poc a poc s'alçà com pogué, ara els mals pensaments li vingueren al cap, no podia anar al cau, el gran amo no els creuria, com a poc li pegaria una palissa que el deixaria espatlat. Sense nom tampoc aniria darrere en allò de portar un càstig exemplar. No podia tornar, no podia tornar.

Es va veure com sabem ja, caminant cap a l'estació d'autobusos, allí hi hauria gent i podria menjar.  Ara que no el veia ningú podia plorar, confonent-se l'aigua que naixia dels ulls amb la pluja monsònica que queia del cel. Era un gran consol després de tant de temps poder plorar . Després d'un llarg passeig arribà a l'estació, era prou de nit, però gent hi havia amunt i avall amb borses, maletes i queviures, tots carregats. S'aproximà a la barra de bar, demanà un poc de pa o alguna cosa de menjar. El cambrer el  mirà i sense dir-li res més, li portà un got de llet de búfala amb un tros de "chapatí".  Sense ser s’ho menjà molt ràpidament, li va fer un somriure al cambrer i aquest li acaricià el cabet cap un costat i l'altre en senyal d'amistat. El menjar va fer l'efecte de calmar-lo un poc.  Se li vingué de seguida al pensament el seu amic, que li haurà passat, com haurà arribat al quadrat, estarien buscant-lo per tota la ciutat?, prompte l'encontrarien. Pensà en contar-li al cambrer que estava esglaiat i sol, però no ja era prou en haver-li donat de menjar. La possibilitat de presentar-se en casa dels seus oncles la descartà, perquè l'amenaça que mataren a la seua família li retronava al cap. Què feia? Agafava un autobús cap a una altra ciutat, no podia deixar a l'amic front a "Malastruc" que el culparia d'haver-lo abandonat en mans d'enemics que els havien guanyat la partida i robat. Ell era un home da paraula i no podia defraudar a sense nom. Si "Malastruc" el feria ja se’n reeixiria de l'assumpte i en pau. No podia defugir del destí. Es presentaria al quadrat i no hi ha més a parlar.

 A sense ser li entrà al seu cos una tranquil·litat, una pau que el feu somriure per primera vegada des de ni  se sap el temps. A pas lleuger anava caminant cap a la caserna, i  així i tot li costà una hora en haver-hi d'arribar. Entrà al carrer del quadrat  amb l'esperit enfortit del que sap que fa el que pertoca, del que té la raó, del que no li importa patir perquè sure la veritat, encara que la imatge de "Malastruc"  pegant-li bufetades no se la podia llevar del pensament.

Sense ser caminava ara més espaiet conforme arribava li resultava més pesat. De prompte veié que hi havien molts xiquets al carrer que votaven, reien i fins i tot s'entonaven cantant. Això no podia ser, no ho devia veure bé.  Conforme anava aproximant-se al lloc el rebombori era més gran. Estava quasi a la porta i en això que sense nom li isqué endavant, el gran amo ha mort, el gran amo ha mort  li deia sense quasi poder respirar. El caminant  el mirava sense poder-se creure allò que escoltava, "Malastruc" mort , no tenien amo. Sense nom, el sacsejava pels muscles dient-li ves-te'n sense ser , ves-te'n que si no vindran els guardes de la caserna i ja no te'n podràs anar. Sense tu no me'n vaig, li contestà,. Ell l'agafa de la mà, però el xiquet sense nom se soltà, no Rajiv tu tens una família on anar, jo seria un entrebanc, per a escapar i a més a més una boca afegida per menjar. Jo em defenc al quadrat, ja m'he acostumat a ser sense nom i res més.

Per un instant va veure a la seua germana Sujhata, la casa dels seus oncles, el carrer del barri amb els xiquets jugant, i començà a córrer com si fóra un gegant, des de la porta de la caserna sense nom l’acomiadava, "Namasté" Rajiv, "Namasté".