NIT DE TU

Nit de tu

per Vicent Magraner


Les llums de l’escenari semblaven menudes quan tots li fitaven els ulls fixament. Era cert, no sols ho pensava ell, tots els diaris internacionals ho aclamaven: Anna Sílvia tenia la mirada més bonica de totes les dones que mai conegueren.
Era d’ascendència italiana.  Era alta, amb uns preciosos iris verds. El somriure massa gran, però feia contrast amb aquella blancor i el seu curt cabell negre. Els seus llavis eren perfilats però captivadors i, malgrat que no tenia una pell bruna com les dives del negoci, ella era sublim.
Ell ho sabia més que ningú. Ell, el seu major admirador i el més ocult. Cinc anys junts ja..., i ella mai li havia parlat. De fet, ni li ho tenia en compte. Ell era el seu traductor, el seu intèrpret. Ell, Pòl, ell, que no feia més que ser qui més li parlava, i mai sense que trobés cap resposta.
Però es clar, ell estava profundament i perdudament enamorat d’ella, com sols els veritables presoners de l’amor poder ser-ho.
Les llums es feren, tot i això, més suaus, càlides. Suècia aquella nit. La veu de l'Anna Sílvia era preciosa, rica, meravellosa. En sols sis anys, de ser una menuda de vints anys, havia esdevingut la cantant més preada del panorama. Bella, tendra, clàssica...no hi havia cap millor que ella. Però, es clar, ella sols sabia parlar l’artística llengua italiana.
I per això, des del moment en què el contractaren, ell roman al seu cubicle, empresonat, mentre es limita a dir tot el que li diuen i tot el que ha de dir.
Finalment sols un focus la il·luminà. Una fixa i preciosa llum ataronjada. Ella va mostrar aquell somriure tímid que féu a tants polítics sol·licitar-la per a una actuació privada i demanar-li una cita posant el concert com a excusa. Aquell somriure era el seu moment preferit del dia.
Cantà. Ell apagà el micròfon i va gaudí del concert. Començà amb “Nit de tu”. La seua cançó favorita. La contemplava sense treva. Era senzillament tot el que ell volia veure.

Una vegada conclogué el concert, ell tornà a engegar el micròfon. Escoltà els aplaudiments que prorrompien pel teatre. Ensordidors. Més de dos mil assistents enlairant el cor de la preciosa cantant.
Però de sobte, Pòl li digué que fes una reverència, però la Anna Sílvia es mantenia de peus, immòbil. Comprovà la connexió. D’alguna manera, el minúscul altaveu que ella portava a l’orella no emetia cap soroll.
Ni s'ho rumià i, tot i que no era massa atlètic, corregué com si se li escorreguera la vida en aquella inesperada missió. L’Anna Sílvia era amb més de dues mil ànimes que parlaven la seua pròpia llengua, i ella era sola.
Malgrat que el seu despatx aquella nit es trobava a deu minuts d’ella, ell en tardà cinc. D’alguna manera, ella se’n havia adonat i li féu un senyal al seu pianista perquè repetís “Nit de tu”, de tal forma que, quan ell hi entrà, era a l’ultima part:
...perquè si és amb tu,
que siga per sempre;

perquè tinc el cor nu
de no tenir-te.

Pòl corregué al darrere de l’escenari navegant entre l’eufòria dels reiterats aplaudiments a aquella peça. Ella féu una ultima reverència i romangué palplantada, immòbil, esperant que algun responsable la tragués. I Pòl aparegué de darrere de l’escenari, malgirbat amb el vestit d’un músic suplent, aplaudint, pregant que ningú no s’adonés que portava els peus per fora de les sabates perquè no li cabien.

-¡I amb tots vostés, la senyoreta Anna Sílvia s’acomiada, fins demà a l’Àgora de París!
La cantant li ofrenà una mirada de miralls verds preciosos i oberts com a finestres, que no deixaven d’esgarrifar la pell del Pòl fins que, a la fi, les llums s’obscuriren.

París era preciós. Com sempre, dos vehicles, un per a ella i el seu representant. I l’altre per a ell i els estilistes. Mai contacte. Mai junts.
Aquella vegada, per alguna raó, no calia que Pòl treballés i se li regalà una entrada a primera fila. Ell anà millor mudat que mai. I fou, amb una hora d’antelació, el primer a la cua per entrar-hi.
En cert moment, ella era a l’escenari firmant discs i llibretes. Quan el veié, es quedà de pedra i baixà per parlar-li precipitadament:
-¿Què fas ací?-la seua veu sonava suau i melodiosa.
-El teu representant m’ha dit que avui no cal que t’oferisca els meus serveis, que està tot controlat.
-Cert, avui el concert serà llarg i hi ha altra actuació després de mi, a banda que l’entrevista de després és per al “Bella Itàlia” però...-Anna Sílvia l’observà fixament d’una manera que el féu emmudir.
-De segur que ho fas meravellosament- fou l’únic que ell assolí dir-li, acaronant-li  els llavis amb l’esguard.
La cantant li clavà els seus ulls per ultima vegada abans de pujar de nou a l’escenari, i ell hagués jurat que hi havia tristesa a la seua cara mentre no li comunicava res amb paraules, sinó tot amb un silenci. Mentre les llums la il·luminaven, aquell vestit la féu tan prima, negre amb tires blanques vers tot el seu voltant. Semblava una deessa, amb la veu més tendra i colpidora del món. Preciosa, però sobtadament massa prima.
“Nit de tu”, en primer lloc, per suposat.
“Que t’he vist mirar els cels més obscurs,
mentre t’he estimat a la llunyania dels segles;

perquè sols si es amb tu,
vull que siga per sempre.”

El Pòl la mirava extasiat fins que la veié fer un pas enrere, amb la mà al ventre. Alguna cosa no anava bé.
“Perquè aquesta es la teua nit, nit de tu,
perquè t’he vist tenyir d’amor el meu regne”

I tot de sobte, el Pòl reaccionà tot abans que ningú no s'adonés del que ocorria. S’apressà a pujar a l’escenari i, ficant-li la mà vora la seua, féu com un professional i li subjectà el micròfon mentre la contemplava extasiat i escodrinyava els seus enormes i nets ulls del color de la maragda.
“I si vaig a caure, subjecta’m, subjecta’m dur,
perquè si, perquè si és amb tu, que siga per sempre”

El públic embogí amb la veu compassada i menuda del Pòl, que sols feia de cor mentre subjectava amb força el cos de la Anna Sílvia, dissimuladament, mentre acabaven la seua cançó preferida junts.

Només la cançó aplegà al seu fi, el Pòl anuncià que, a causa d’un inesperat inconvenient, Anna Sílvia devia abandonar l’esdeveniment. Afortunadament, a la següent actuació hi havia anat per veure la cantant on es féu càrrec del temps perdut.
Darrere de l’escenari, l'Anna Sílvia el contemplava mentre queia i ell fou l’ultima visió que tingué abans de caure desmaiada al terra, ajaguda entre els braços del traductor.

A l’hotel de la cantant, ningú no féu preguntes. El seu representant es quedà per encarregar-se de la premsa mentre el Pòl, el seu intèrpret, la deixava al seu llit. De sobte ella, en trobar-se per fi fora de tot perill, es despertà amb ell dibuixant un somriure.
Es quedaren cara a cara un sol instant que semblà més curt del que fou veritablement.
-No has menjat.
-No tinc fam.
-Has de menjar- replicà ell.  Era de veres. Ell ho havia percebut però culpava al fet que ella estava sotmesa a molta pressió-. No et vull veure malament, Anna S...
-Dis-me Anna, per favor -interrompé ella mentre l’observava amb tendresa, fixament i dolçament.
Ell s’agenollà als peus del llit. No podia negar-li res. Era superior a ell. Ella era la cosa més tendra de tot el món. Ella creia en la veritat dels actes. Ella era capaç de veure coses que a tot ull humà se li escapolia.  I ara la dona de límpida mirada estava sent testimoni de com la seua mà i la del Pòl s’entrellaçaven suaument.
-Potser hauria  d’anar-me’n.
-Si te’n vas, tornaràs a ser al teu món on sols em parles, on sols em tranquil·litzes amb la teua veu i mai amb els teus ulls.
El pobre traductor es paralitzà. La seua esquena tremolà amb aquelles paraules i, amb por, acostà la seua cara a la d’ella. Es robaren els ulls l’un a l’altre i, acte seguit, amb reflexos es contemplaren els llavis.
I tot just abans de besar-se, ella li murmurà:
-Si és amb tu...
-...vull que siga per sempre- li acabà ell, silenciant-li els llavis.

El cel diürn els despertà amb els rajos de sol. Ella, dormida al seu pit, amb les seues mans encara entrellaçades.  Pòl no havia dormit durant tota la nit. Quan, després de fer-li l’amor tantes vegades, ella  restà quieta al seu damunt, ell no podia més que acariciar-li els cabells.

De sobte, el representant d’ella el trucà, obligant els dos a vestir-se, no sense intercanviar-se uns besos dolços.
Aquella trucada desféu el cor del Pòl. La gira ara anava a ser durant un any a Itàlia i, amb el segon disc, que vindria darrerament amb l’últim concert a Roma, començaria una altra gira que seria de vuit mesos al país; el que el faria a ell, per primera vegada en cinc anys, innecessari.
-No puc ser amb tu.
-Si que pots- li digué ella, que no havia percebut que, durant la conversa, no deixava de menjar. Ell l’empapussava amb un somriure.
-Sense tu no sé cantar.
-Sols t’he dit el que t’han dit i el que havies de dir, Anna- digué ell suaument.
-Has sigut la veu que m’ha guiat durant cinc anys on he vist més el meu públic que els meus pares. No vull pensar en cap altra que no siga la teua veu acaronant-me els pensament quan dubte. Quan tantes persones em parlen i es volen aprofitar de mi i tu eres sempre present, lluny, aconsellant-me, dient-me que dir. Has sigut el meu millor amic i ni tan sols t’havia mirat mai als ulls sense dir-te que estava enamorada de la teua veu. Jo cante, perquè tinc el teu to al meu cor.
-Sempre has cantat sense mi- digué ell, parlant-li als seus preciosos ulls verds al torn que la tendresa i la dolçor de les seues paraules l'estremiren. Es tranquil·litzà amb un bes impetuós.
-Pot ser...això haja de canviar-va dir ella, agafant-li la mà amb força.

El Coliseu de Roma era ple de gom a gom. Centenar de focs artificials il·luminaren la nit mentre tots anaven amb la seua entrada al concert del tresor nacional. La preciosa Anna Sílvia.
Aquesta vegada, el cartell prometia una actuació sense precedents i, per això, l'aforament fou ple del tot. Polítics i fins i tot representants del Vaticà feren presència a les millors localitats, dispostos a saber de la musa italiana.
Els llums s’encengueren i la cantant va sortir, amb un meravellós senzill vestit blanc sense mànegues i amb un somriure nou. Un somriure vertader. De fet, el subtil canvi en el seu físic (un poc menys prima) l'havia feta fins i tot més bonica. S’especulava, fins i tot, amb altres motius per a aquell canvi tan emblemàtic.
-Senyores, senyors, avui presente el meu últim treball. Ha sigut un any meravellós en aquesta, la meua terra. Aquesta nit, vull presentar-vos la meua nova cançó, amb la persona que durant enguany m’ha acompanyat en tota actuació. Un aplaudiment per a la persona que no s'ha separat de mi durant tant de temps.
El soroll sempre el posava nerviós, però ella l’havia ensenyat a calmar-se. Recorregué l’escenari amb el seu senzill vestit negre, el mateix de sempre.
La besà. De la mateixa manera que ho havia fet sempre. La besà amb el cor nu, perquè aquella era la seua nit. Aquella i la resta de les seues vides.
I començaren amb les mans agafades, com sempre:
“I que no hi haja nit si estàs lluny,
perquè no podré més que perdre’m;

perquè, sols puc pensar que, amb tu,
sols, si és per sempre” .