Història d'un home avorrit
per Manel Alonso
Després
de dinar, Maria desparà la taula i se’n va anar corrents, com cada dia, al
treball. Bartomeu la va mirar amb una barreja d’enveja i desig. Enveja perquè
feia anys que ell no tenia en què ocupar les hores, ja que una malaltia
congènita se li havia despertat en l’espatla i això havia dut que el metge li
donara la baixa permanent. Bona part del dia feia mots encreuats, l’altra
navegava per internet o mirava la televisió. De tant en tant li venien unes
ganes terribles de fer alguna cosa i baixava al petit taller que tenia al
garatge de casa i iniciava qualsevol tasca que el submergia en una activitat
frenètica. Així mantenia a ratlla el desig, perquè feia més de quinze dies que
no havien tingut cap encontre sexual. Ella sempre tornava del treball cansada i
sovint després de sopar es quedava adormida en el sofà davant del televisor.
Bartomeu
es va seure a la sala d’estar i agafà un quadern de mots encreuats. Poc després
el deixà sobre la taula. No podia concentrar-se. Quan ella deixava passar tants
dies sense reclamar-lo en el llit sentia que li creixia una certa animadversió
contra seu, un sentiment proper a l’odi que desapareixia al primer bes que ella
li donava.
S’alçà
i pujà al terrat, «l’estiu enguany s’ha avançat», pensà en veure la intensitat
amb la qual lluïa el sol. S’acostà a la barana que donava al carrer i
s’encengué una cigarreta. Hi pegà una calada fonda i després, amb la parsimònia
del fumador veterà, expulsà el fum. Li agradava passar llargues estones mirant
els terrats i les teulades del poble, tot endevinant per on devien anar els
carrers. Veié passar per davant de sa casa una veïna i a través del seu escot
li va veure el regueró i el naixement dels pits. Somrigué picardiós. Era un
home famolenc i qualsevol àpat li feia salivera. Repassant amb la mirada els
terrats, es va adonar per casualitat que en el d’enfront algú prenia el sol en
una gandula. El terrat estava ple de tendals que impossibilitaven una bona
visió, però des del punt exacte on ell era es veia perfectament l’hamaca. Sabia
de qui es tractava, vivia molts anys en aquell veïnat. De nou va veure moviment
en la gandula. La mà de la veïna buscava una bata que hi havia en terra.
S’incorporà i cobrí el seu cos totalment nu. Bartomeu, sorprès i impressionat per
l’escena, s’amagà com un lladre i quasi reptant pel sòl del terrat s’adreçà cap
a l’escala. En arribar a la sala d’estar notà que tenia alterada la respiració
i el ritme cardíac. Intentà calmar-se i, de pas, si això podia ser, oblidar
l’escena.
L’endemà
a primera hora del matí, quan tornava de comprar el pa del forn, trobà la veïna
que agranava la porta del carrer. Bartomeu, una mica cohibit, li va fer una
tímida salutació i ella li la va tornar acompanyada d’un somriure. En entrar a
casa Maria, així que li va descobrir l’expressió en la cara, li preguntà: «D’on
véns tan content?». Bartomeu, contrariat, li va replicar: «Del forn, d’on vols
que vinga?».
Després
de dinar i restar sol, Bartomeu va sentir una gran necessitat de pujar al
terrat. Intentà reprimir-se, però de poc li va servir. Buscà el lloc exacte des
d’on el dia anterior havia tingut la seua talaia i s’encengué una cigarreta. Se
sentia com un caçador que, pacient i ocult, espera amb l’escopeta carregada la
seua presa. Passà un llarg quart d’hora i a la fi es tornà a produir l’escena
del dia anterior, la mà que buscava la bata, la veïna que s’incorporava, la
seua espatla, la seua gropa i les seues cuixes nues. Intentà amb totes les
seues forces aguantar el tipus, el ritme cardíac se li accelerava a gran
velocitat i, just quan pensava que el cor li anava a esclatar sota el pit, ella
es cobrí amb la bata i desaparegué. Bartomeu va sentir una certa inflor sota la
tela dels calçotets.
A
la nit, mentre la dona es despullava a l’habitació just abans de posar-se el
camisó i gitar-se a dormir, Bartomeu l’observà detingudament i no pogué deixar
de comparar-les.
Les
dues eren de la mateixa edat, les dues havien estat mares i, encara que
mantenien altura i pes semblants, ni el color de la pell ni la constitució del
cos eren iguals. Després de pegar moltes voltes en el llit, alhora que li
pegava voltes a la qüestió, va decidir d’una manera clara i contundent que
totes dues eren dones madures que a la seua manera mantenien un gran atractiu
sexual.
Bartomeu
se sentia un home amb sort aquells dies, encara que fóra un caçador al qual li
costava descarregar la seua estimada escopeta.
L’endemà
a la mateixa hora tornà a pujar al terrat a gaudir de la repetició de l’escena.
Però just quan la veïna es va alçar se li caigué de les mans la bata, i
aleshores s’ajupí a recollir-la tot mostrant-li una panoràmica nova del seu
cos. L’escena va durar uns pocs segons, uns segons que Bartomeu hauria volgut
que duraren hores encara que el seu cor no ho haguera resistit. La veïna desaparegué
del terrat i Bartomeu, quan es va recuperar de la impressió, es va sorprendre
amb la boca encara oberta de bat a bat.
A
la nit, fogós, intentà fer l’amor amb Maria, però aquesta, cansada com sempre,
li va demanar que esperara al cap de setmana. Bartomeu hi accedí, «mala sort»,
es va dir. Però la mala fortuna per a ell no havia acabat, ja que l’endemà
trencà l’alba plovent i així s’estigué quasi una setmana.
Durant
les seues llargues hores de soledat pensava en com li agradaven els dies
assolellats, sobretot des que havia descobert que la veïna prenia el sol nua al
terrat. Pensava en el seu nu i, sobretot, en la darrera imatge que li havia
oferit, i es queixava que no li ho havia pogut veure bé per la distància.
Una
vesprada d’aquella setmana plujosa Maria, que havia incomplit una vegada més la
seua promesa, li va demanar d’anar junts a un hipermercat. Dins de la gran
superfície Bartomeu es va interessar per uns binocles. «Per a què vols tu uns
binocles?». «Per a què els vaig a voler, doncs per a mirar pardalets».
«Pardalets?». «Sí, l’amic Ximo Galarza, l’ornitòleg, m’ha dit que han niat en
el nostre barri alguns esparvers i l’han convertit en el seu xicotet vedat de
caça. Així deixaré de mirar tant la tele». Es comprà els binocles i esperà
pacient que tornara a lluir el sol.
Al
terrat i utilitzant unes andròmines com a camuflatge, esperà com un depredador
la seua presa. L’escena es repetí, la mà que agafava la bata, la veïna que
s’incorporava nua, mentre ell li recorria des de darrere els binocles les seues
espatles, la seua ronyonada, saltant de lunar en lunar, de piga en piga,
gaudint de la sinuositat de la seua gropa, de les natges i d’aquell magnífic
canal del seu cul per on haguera volgut navegar. Bartomeu, sense adonar-se’n,
s’incorporava tot eixint-se de l’espai de camuflatge. Sentia que la inflor sota
els calçotets era plena de pujança. De colp i volta li caigué la bata de les
mans a la veïna i s’ajupí. Bartomeu ajustà els binocles i va gaudir dels fruits
de la veïna. El tenia com si el tinguera a un pas del nas, quasi que el podia
olorar, traient la punta de la llengua sentia que podria assaborir-lo, si
allargava la mà el podria acariciar... Se sentia tan feliç que no s’adonà que
tenia més de mig cos fora de la barana del terrat, un lleuger moviment el
podria desequilibrar i fer caure. Ella es va alçar i just abans de posar-se la
bata es va girar mostrant els seus pits, el seu ventre, el seu pubis i el seu
somriure. Bartomeu caigué des del terrat sobre el capot del seu propi cotxe. El
colp no fou molt greu, gràcies a Déu.
