La nineta negra
per Maria Rosa Diranzo
No sé quan ni com comencí a
pensar. El primer que recorde és que s’acostava Nadal i em trobava a la vitrina
d’una tenda de joguets, a la ciutat de Evian-les-bains , és a dir, que tot i
ser negra, no sóc africana sinó francesa.
Aquesta història començà el 1968, des d’aleshores ençà,
la tècnica ha progressat molt i ja fa temps qui hi ha nines que parlen, ploren,
riuen, caminen, fins i tot que fan pipi i caca... Jo no faig res de tot això,
però sí sóc capaç de pensar, és a dir, tinc consciència de mi mateixa, com les
persones. No sé si s’ho creureu o no, però tant se val, sóc jo qui us conta
aquesta història, la nineta negra.
Al meu costat, a la vitrina, hi havia altres nines que
somreien amb cara de bones xiquetes, però totes eren blanques, jo era l’única nina
negra. A la prestatgeria de la meua dreta, hi havia un preciosa cuineta amb
tota la vaixella necessària per a preparar menjars: perolets, cassoletes,
platets... I a la de la meua esquerra s’exposaven tots els instruments d’una
orquestra: timbals, acordió, trompetes, saxofons... El meu preferit era el
piano. Tenia la grandària ideal per a mi, i jo somiava, des de la meua
immobilitat, que em seia al seu davant i tocava o componia melodies
meravelloses i que un públic invisible m’escoltava i m’aplaudia. No sé d’on em
venia a mi eixa afició per la música; diuen que els africans porten el ritme a
la sang, el que passa és que ni sóc africana ni tinc sang. En fi, no ho sé.
Malgrat saber que existeisc, desconec moltes coses de mi mateixa.
També m’agradava molt el
tren elèctric que ocupava tota la base de la vitrina. M’encantava veure’l
circular sobre els seus rails, amagar-se sota els arbres, desaparèixer dins
dels túnels, aturar-se a les estacions i arrancar de nou quan el guarda feia
sonar el seu xiulet i alçava la bandereta.
M’imaginava asseguda a l’interior d’un del vagons i viatjar a països
llunyans. Es clar que en aquell paisatge artificial no podia anar molt lluny,
però amb la meua imaginació, sí, i en tenia molta!
De bon matí, l’ama alçava la
persiana i novament apareixia aquella plaça coberta de neu. Els arbres lluïen
unes branques engalanades amb bufandes
blanques i com s’acostava el Nadal, havien decorat els avets amb llumenetes
multicolors que solament s’encenien de nit. El fred havia glaçat l’aigua de la
font i els dolls eren gleves de gel que penjaven del petit safareig de pedra.
El moment del dia que més
m’agradava era l’hora en què els xiquets i les xiquetes eixien d’escola.
S’aturaven davant de la vitrina i ens contemplaven extasiats. El nas esclafat
sobre el vidre, seguien les evolucions dels vagonets darrere de la locomotora.
Les nines, és clar, teníem més èxit entre les xiquetes. Se sorprenien de
veure’m a mi: no era habitual veure una nina negra.
Recordar tot açò en aquests
moments em fa bé i em fa mal, les dues coses alhora.
La persona que em va comprar
era blanca.
Passà una nit per davant de
la tenda, passejant del braç del seu marit i es va girar a contemplar els
joguets; en descobrir-me se li va il·luminar la cara, i senyalant-me, va exclamar:
“Mira! Una nineta negra! què bonica! Li l’hem de comprar a la xica!”
Era molt jove, però els seus
ulls blaus expressaven tristesa i enyorança. Abans d’allunyar-se, em va
prometre amb la mirada que tornaria a per mi i se m’emportaria per a la seua xica
que l’esperava impacient en un poblet valencià.
Així fou com vaig deixar el
fred nadalenc d’Evian-les-Bains i vaig descobrir el sol en la cara pigosa d’una
nena rossa de tres anys que em contemplava meravellada. Mentre duraren les
vacances de Teresa, ens férem inseparables les tres, a tothom ens presentava
Isabel plena d’orgull: “És la meua mamà, i ésta és Lily, la meua nina!”
Però un dia, els seus pares
hagueren de tornar al treball en Evian i la meua amigueta Isabel no tenia
consol. Tota la tendresa i l’amor de la seua iaia Tereseta no bastaven per a
calmar els seus plors. Fins que, en quedar-nos un moments soles, em vaig
sorprendre dient-li:
-Ei, Isabel, no plores més,
la teua mamà t’ha promès que tornarà prompte. A més, si plores li fas molta
pena a la teua iaia que ja en té molta, perquè la teua mamà és la seua filla,
imagina’t que ella plorara igual que tu...
Sí, vaig aconseguir consolar
la meua amigueta, però ja fa molts anys d’això i han passat moltes coses.
Isabel es va casar un dia i
no se’m va endur amb ella, el seu marit no suportava les persones que no foren
de raça blanca, per tant, jo, que sóc negra, tot i ser una nina de plàstic,
vaig caure en desgràcia. Em vaig quedar en casa de Teresa. Ella sempre em
tractava amb cura, de quan en quan em torcava la pols, llavava el meu vestit
rosa, em pentinava les trenetes i em parlava, com si intuira que jo podia
escoltar-la. De vegades plorava, però crec que se sentia millor després de
contar-me les seues penes.
Però Teresa i el seu company
se’n van anar fa temps, a un lloc d’on ja no es torna i m’han deixat en aquest
món que no comprenc. Ara estic sola esperant que vinguen els compradors
d’aquesta casa; ja no sé què serà de mi. M’agradaria ser com les altres nines,
que no saben res i per tant, tampoc senten.
Però... algú està obrint la
porta del carrer, se senten veus, uns passos s’acosten pel corredor... Obrin la
porta de l’habitació! Dos joves, un xic i una xica, en veure’m, somriuen.
_ Mira Pau! És la nineta
negra de la meua iaia!
No m’ho puc creure! és
Maria, la filla d’Isabel! Era una nena alegre i juganera. Quan venia a passar
uns dies, sempre volia jugar amb mi i la seua iaia m’havia de rescatar de la
banyera o arribava just a temps per a que no em tallara les trenes... I ara
s’ha convertit en una preciosa jove de di-huit anys.
_ Vine Negreta! Què sola
deus sentir-te ací!
Se m’emporten. Abans
d’anar-se’n exploren tota la casa, agafen algunes fotografies emmarcades del
menjador; en una d’elles estem les quatre: la iaia Tereseta, Teresa, Isabel i jo.
_ No comprenc com ma mare i
els meus oncles no els importa desfer-se del seu passat. Esta casa és un llibre
d’història.
En arribar a sa casa, Maria
entrà a la seua habitació i em va deixar a mi sobre el seu llit.
Al cap d’una estoneta entrà
en companyia de sa mare. La meua amigueta Isabel és ara una dona de cinquanta
anys que em recorda enormement la seua mare. Es gira a la seua dreta i em
descobreix a mi. Durant un instant es queda muda de la sorpresa. Per fi encerta
a dir:
_ La meua Lily! Que has anat
a la casa de la iaia? Em pensava que els de la immobiliària ja haurien canviat
el pany...
_ Sí, em fa pena que la
vengueu, em duu molt bons records. Ens ho passàvem molt bé amb els iaios quan
hi anàvem a l’estiu amb David i Núria.
Isabel seu sobre el llit. Em
mira absorta i seriosa.
_ Jo volia precisament fugir
dels records que em duu eixa casa, però em persegueixen. Hauré de fer-li cas a
Lily, crec que està dient-me que he de reconciliar-me amb el meu passat. Saps
que de menuda em pensava que Lily em parlava?
Maria somriu.
_ Clar que sí, mamà, quan
som xiquetes totes parlem amb les nines i ens pensem que ens contesten.
_ Però jo et juraria que em
parlava de veritat.
_ I per què te la deixares
en casa de la iaia? Per no contrariar a papà, veritat? Que diria ara si la
veiera ací?
_ Saps què? Ja no m’importa
el que puga dir. De totes formes, en fer-nos majors, les idees radicals es van
esvaint. Jo estic començant a ser jo, a no deixar-me anul·lar per ell, com
sempre. M’adone de sobte que en veure els pobres fugitius que moren ofegats en
la mar, no sent repulsió sinó pena.
_ No crec que a ell li passe
el mateix, no me l’imagine sentint llàstima dels immigrants, menys encara si
són de raça negra...
_ No et penses, ja fa temps
que no fa cap comentari i això en ell, és molt significatiu.
Després d’uns minuts de
silenci.
_ Gràcies per haver-me dut
Lily, tresor. Me la va portar ma mare d’Evian, un estiu quan vingué de
vacances... Sempre li he retret que se n’anara a l’estranger, l’acusava
d’haver-me abandonat quan, en realitat, m’havia deixat en les millors mans, les
de sa mare, la meua estimadíssima iaia Tereseta. Ara comprenc que va treballar
com una mula per a que nosaltres tinguéssem un futur millor.
Unes llàgrimes silencioses
rellisquen per les seues galtes.
_ Sí, he de reconciliar-me
amb el meu passat i fer neteja general. M’ajudaràs, Lily?
I per fi m’abraça i em mulla
de llàgrimes el meu vestit rosa, com quan era una nena.
