I punt
per Begoña Chorques
Ho han intentat però les
paraules no han pogut fer res més per mi. Amb una nota així de breu
es disposava a deixar el seu llegat; aquest seria l’aclariment per a un fet que
molts qualificarien d’inexplicable. Inexplicable per tots aquells que no van
saber intuir aquella angúnia que va anar amarant els pulmons de Ruth fins que
l’ofegament va esdevenir insuportable. Havia tingut temps per pensar-ho tot bé.
Aquella personalitat meticulosa, una mica obsessiva, l’havia portat a deliberar
sobre cadascun dels detalls d’aquella situació que havia volgut evitar tantes
vegades, que havia aconseguit ajornar algunes vegades. A la fi, s’havia imposat
l’evidència que no sabia viure. Aquella vida i aquell món no estaven fets per
ella. No podia lluitar més contra aquella onada arrabassadora d’insensibilitat
i d’insolidaritat humana. No, no en sabia, de viure i acceptar aquesta veritat
li havia donat una mica de lleugeresa, tan necessària en el seu món interior
tan turmentat i esvalotat. Havia escoltat que el suïcides pensen molt bé el
lloc on cometran l’autoagressió. El lloc triat sempre deixa molts interrogants.
Ella tenia molt clar, des del primer moment que la idea li va rondinar pel cap,
que no ho faria a casa seua. No podia fer-li això a Anna que, en endavant,
hauria de viure en aquell indret de mort. A més, no s’ho mereixia per tots
aquells petits moments de pau i felicitat que li havia atorgat, també per la
seua paciència en aquells mesos, mesos molts feixucs en què l’havia fet patir. Només
desitjava descansar d’aquell terrible tsunami interior que l’asfixiava a cada
envestida, que la deixava sense alè, sense forces per viure. Quan semblava que
recuperava el batec de vida l’amenaçava amb una nova embranzida. Ja no podia
més, se sentia tan esgotada que ni podia ni volia seguir endavant. La manera
com duria a terme el pla mortal va ser el primer que va decidir. El malestar
interior era tan gran que ja no concebia el dolor físic. Una caixa sencera
d’Orfidals seria suficient per produir una parada cardíaca. Per fer segura
l’actuació letal del medicament l’acompanyaria d’una ampolla de vi; el triaria
amb cura, que fos d’una bona collita, ja que havia d’agombolar les darreres
hores d’una condemnada a mort per una cercle d’ignomínia que durava massa anys,
massa generacions. Només li caldria prendre-ho a poc a poc, amb compte, per no
provocar el vòmit que pogués arruïnar l’operació. Aquell seria el seu últim
ball amb la bella dama blanca, freda com el marbre, però sensual com una ondina
que es disposa a donar l’abraçada eterna. Els efluvis etílics del vi
procurarien l’escalfor necessària a l’escena. El lloc li havia costat
decidir-lo per tal que no fallés el seu propòsit. Els estúpids suïcides que es
penedeixen en l’últim instant li semblaven d’un gran patetisme. Aquells que
només pretenien cridar l’atenció es mereixien el seu menyspreu per
l’exhibicionisme pueril. Això ho tenia clar: si ho intentava no hi fallaria.
Sempre que emprenia una nova tasca era per arribar fins a la fi, per no
fracassar en l’intent. Tampoc no havia estat la covardia el que l’havia deturat
a acabar tan dràsticament amb tot. De fet, no sabia ben bé el que li ho havia
impedit fins aquell moment. S’havia dit a sí mateixa que l’havia refrenat la
consciència del dolor que anava a provocar als seus. Però, qui eren els seus?
Sentia la seua família aliena completament al seu patiment, timbrats per
l’estigma de l’abús que arrossegaven. Potser el seus amics que havien tractat
d’ajudar-la sense saber-ne. Pensava que se’n sortirien, tots tenien una vida
amb la qual continuarien després d’aquell terratrèmol. La seua terapeuta també
ho superaria. No sabia si era la primera pacient amb qui fracassava. Potser sí,
potser no. Tampoc no tenia massa importància. Ella també tenia la seua realitat
per continuar i els recursos emocionals suficients, després d’anys de carrera
professional, per encarar aquest tràngol. No arribaria la sang al riu en cap
cas. Per últim, hi estava l’Anna, a qui havia estimat tant però a qui sentia
que no podia oferir ja res més: només angoixa i desesperança. Seria molt dur al
començament però la vida sempre s’obri camí i trobaria només il·lusions per
viure. Finalment, ella descansaria, tots descansarien. Ja havia reservat
l’habitació d’hotel. Havia de ser confortable, càlida, amb una decoració sòbria
però elegant. S’havia pres la molèstia de cercar-la amb atenció per no deixar a
l’atzar cap detall. Al cap i a la fi, seria el seu darrer llar, el seu darrer
divan, el seu darrer bressol, on havia de dormir per sempre sense tenir malsons, per reposar de tant de fàstic i horror. Escolliria un cap
de setmana que sabés que ningú no la trobaria a faltar. Hi tenia oportunitats.
A la fi quedaria ella sola, en una cambra sense ningú més, còmoda però
impersonal, dos blísters de medicaments i una ampolla de vi. Seria una
habitació d’hotel deserta enmig la gran ciutat, encerclada de gent anònima,
desconeguda, que no podria fer res per ella.La música sonaria, suau i
envoltant, un rèquiem de difunts per donar la benvinguda a la parca que
entraria sigil·losament, sense fer cap soroll, encimbellada per l’oblit i el somni
amb tants de records amargs, inavesats a tant de dolor. Restarien uns minuts
per a la nostàlgia i el desencís. Asseguda, amb la roba blanca, amb un paper
blanc entre les mans assumiria tota la desolació i la tristesa que l’havien
aguaitat tots els seus anys a aquesta terra. En aquell quadre de Hopper no hi
romandria cap cantonada per cap mare, ni real ni somniada, només restaria la
solitud definitiva de la mort. Ho han
intentat però les paraules no han pogut fer res més per mi.