Persistir
per Joanjo Garcia
La persistència ( o La influència d'Ewing en la literatura
contemporània)
La
frontera entre la infantesa i la pubertat –un moment de la pre-adolescència més
fotuda (i mira que en vindran de fotuts)– la travesse un seguit de matinades de
l'any vuitanta-nou. Estic al saló de casa, pràcticament amb els ulls apegats a
la pantalla i el volum del televisor molt fluix, inaudible. Fan un documental o
un sèrie dolenta, res que puga testimoniar anys després en la història que
comence. Les parpelles se'm clouen de son i els pares m'han advertit per
penúltima vegada des del dormitori que tanque el televisor i me'n vaja a
dormir. Però no. He desafiat la seua insistència –que arriba mandrosa entre la
negror que ocupa el corredor– i m'he atrinxerat al sofà. Cada divendres mantinc
el mateix duel incruent mentre espere que el cansament els vença i em deixen
tranquil.
Espere.
Espere sense poder espolsar-me el neguit, mirant de reüll el rellotge de paret
de casa que la Caixa d'Estalvis ens han regalat per posar noséquant en
un compte corrent fixe. Les busques semblen mandroses en un recorregut que no
té un punt d'arribada concret perquè la programació de la segona cadena estatal
fluctua sense criteri. Qui veu la tele a aquelles hores? Només un grapat de
mocosos impressionables.
A aquests mocosos que el 1989
reneguem del futbol i vetllem les matinades de divendres me'ls aniré trobant
anys després i ens reconeixerem com una mena de maçoneria de visionaris. Però
això encara està per passar i, en el trànsit, a l'escola aprenc les capitals
d'uns estats que estan a punt de desaparèixer, la fórmula per calcular la
superfície d'una esfera i a diferenciar els mamífers dels marsupials. Cap
mestre ens parla, en canvi, de fracassar i esperar que són les lliçons que més
sovint ens donarà la vida. Fracassar i esperar.
Esperar què? Jo aquella nit espere
un paio negre, de bigoti retallat a l'estil francès iun tupè com l'Elvis de la
primera època (l'Elvis, no el tupè), o siga; vigorós i rebel. Un paio negre amb
el trenta-tres a les esquenes, de dos metres tretze, i un peu llarg com una
vesprada sense berenar. Bé, només n'hi ha una persona en la terra que
acomplisca els requisits i fa pinta de porter de discoteca. Vaja, el paio que
no voldries trobar-te una nit en una cantonada. O sí, sí si fóra entre
Lexington Avenue i la 42. Sí, si fóra Pat Ewing; justament el paio que espere.
Per fi sona la sintonia del programa
i la veu de Ramón Trecet m'hipnotitza. És 1989, l'NBA és gran i Trecet és el
profeta que anuncia la yihad (yihad en aquell moment té connotacions positives
perquè sona a anticomunisme). A la pantalla desfilen uns mujahidins
incomparables: Karl Malone, Robert Parish, Reggie Miller, l'imbècil de
Barkley... Ara, res comparable a Ewing; ni Jabbar –que està perquè el retiren–,
ni Mourning, ni Olajuwon. Ewing! Ewing forever.
Per què? Per què Ewing i no Magic o
Bird? Calen explicacions? Doncs perquè Ewing és New York, és el Madison, és la
capital cultural del món que coneixem (val, d'acord, tenim pocs anys i coneixem
poc món!), però és on qualsevol xiquet es voldria perdre perquè llavors
bastaria mirar al cel per veure les Torres Bessones (que encara hi són) i
sentir-se menys perdut. Menys perdut i menys important.
Per què Ewin i no Magic o Bird? Per
què això sona massa a Madrid i Barça, a rivalitats casolanes, i jo tinc ganes
d'anar per lliure.
És 1989 i la dicotomia
Lakers-Celtics s'ha erosionat. S'està extingint –al bo de Bird se li acaba la
benzina i no té ningú a l'equip que sostinga el partit mentre recupera l'alè a
la banqueta–, però aguanta. La confrontació, a més, té alguna cosa a veure amb
declivi de poder de l'est. Representa l'ocàs de les tretze colònies, l'epíleg
del somni wasp, la decadència de l'aristocràcia bostoniana. Però
sobretot és l'emergència definitiva de Califòrnia, del Go West, de la
nova frontera, d'una nova Amèrica de les oportunitats on finsi tot hi cap el
pentinat impossible de A.C. Green i les ulleres de saberut de Kurt Rambis
(l'heroi de tots els xiquets amb miopia). La Guerra Freda llangueix i els
interessos es desplacen a l'eix del Pacífic. És el moment de la fascinació per
allò oriental; del menjar xinés, de la invasió comercial japonesa, de la
filosofia zen i de les teràpies new age. Les petjades de tot això
esguiten el cinema de la dècada: des de El chico de Oro a Sol
naciente. L'empremta més representativa és la què deixa el senyor Miyagi a
Daniel Larusso (els Larusso van des de New Jersey a Los Ángeles en busca
d'oportunitats): el colp de la grua. Polir cera, traure cera.
Polir cera, traure cera. Això ho fa
cada nit Ewing sota els taulers. Polir, traure i repartir-ne. Bona cosa. Però
els Knicks segueixen sense eixir de la mediocritat. En els playoffs els Cèltics
i els Bulls els deixen fora de la lluita pel títol. L'equip emergent,
l'esquadra de moda són els Pistons dels Bad Boys, d'Isiah Thomas, de Dumars, de
Laimbeer, de Vinnie Johnson. La final anterior l'han perduda davant uns Lakers
caducs amb Thomas coix en el sisè partit veient com se li escapava l'anell. El
1989 és l'any de la revenja. El mig-oest industrial, populós, rude, cristià,
automotriu se'n va de festa. El Detroit del in General Motors we trust
sembla renàixer. Però espereu: és un miratge, el cant del cigne d'una ciutat
camí de la fallida. No és el renàixer, n'és l'epifania. A principis dels 90 la
generació dels Bad Boys i del simpàtic d'Isiah, s'estavella contra
Jordan. Jordan; 1991 primer anell. Jordan; 1992 segon anell... L'únic del
planeta que pot esmaixar, traure la llengua i no perdre el somriure mentre
t'humilia. Alguna cosa així passa aquella dècada al món amb els Estats Units:
no tenen ningú al davant i se'n regalen.
Els noranta són una època terrible.
Jordan segueix fent col·lecció de trofeus fins que s'avorreix. Els noranta són
una dècada terrible, una dècada sense referents identitaris, són la fi de
moltes coses però el principi de poques. Els pregoners dels neoconservadurisme,
que s'han forjat a les aules d'economia de la ciutat, estan d'enhorabona.
Jordan és l'esperit de Chicago al cent per cert. El Milton Friedman delbasquet.
MVP de la temporada cinc vegades; l'aiatol·là de l'individualisme.
Perdó, m'accelere. El 1989 Jordan
encara té moltes coses a demostrar. ¿Ningú se'n recorda de la injustícia al
concurs d'esmaixades amb Dominique Wilkins? Avui no, ningú no se'n recorda.
Queda sepultat per l'allau de la llegenda. Però el 1989 el tema encara cueja.
Jordan no em cau bé les nits que creue els dits perquè el partit de la
retransmissió siga el dels Knicks. Sols li tinc simpatia quan es retira. Ara és
el moment dels Knicks. Però tampoc. En tota la dècada Ewing res. Res. Res.
Absolutament res. Pegat a la pantalla el veig perdre les finals del 1994 i del
1999. En aquell moment ja no m'interessa el basquet. Tenim vídeo a casa i veure
els partits ha deixat de ser una epopeia. Els seguisc per pur romanticisme, que
és una sort de mania suïcida que aprenc en els llibres de poesia que llegisc
d'amagades a l'institut.
Ningú dels amics amb qui compartisc
la dèria pel bàsquet entén la meua lleialtat als Knicks. La gent és d'alguna
cosa per rebre alguna cosa. Són dels Bulls perquè guanyen o dels Rockets perquè
sembla que agafaran el relleu. Per què Ewing? Perquè m'ensenya coses. Per
exemple que pots combinar un bigoti retallat a la francesa amb un tupè atrevit,
eixir al carrer i sobreviure per a contar-ho. Però clar, per això has de ser un
jamaicà de dos tretze; el puto Ewing.
Ah, i, a diferència de l'escola,
també m'ensenya a fracassar sense queixa i a esperar sense recompensa. Sense
que la pròrroga porte una última proesa que repare la injustícia (com passa a
les pel·lícules de Hollywood). No: fracassar i esperar.
Amb els anys, quan comence a
escriure contes, a esbossar novel·les, quan comence a obsessionar-me per la
literatura aquesta lliçó dotarà de sentit la combinació de tupè i bigoti elegant.
Fracassar i esperar. Hi ha un verb que els resumeix: persistir.