La suite
per M. Esperanza Esplugues
Haviem aplegat cansats, farts de pujar i baixar
pisos, d'emprar ascensors, de pegar voltes amb papers en les mans, d'anar de
taula en taula, de finestreta en finestreta, de donar proves i resultats per
reclamar informació, d'oferir sensacions i demanar fets, després de recórrer
passadisos, estances, “boxes”, habitacions, passarel·les i més estances, més
corredors i moltes més habitacions i passadissos; després de recepcions,
triatges, proves i explicacions sense fi, farts de camejar per tot arreu
anticipant preguntes i preparant respostes, paraules que cremaven sense
entendre-les, paraules que feien por sense sentir-les, cercant un tros de
claredat en la foscor d'uns mots difícils i durs que havien posat la data de
caducitat, buscant temps per a l'esperança en un espai sense futur. I, al cap i
a la fi, hi havíem aplegat. Era una habitació gran i lluminosa, amb una
finestra que omplia una paret sencera, de part a part; això si, sense cap forma
d’obrir-la, defugint que els cables que portem al cap es puguen creuar i trobar
un sentit inexistent al món, anticipant un fi programat ja fa un temps, quan el
cos va deixar que un esser estrany, alié, el colonitzara; una finestra que
permetia veure de lluny, en el trosset de camp arreplegat a la costera en
escalons de llauradors de la serra, uns ruscos d'abelles, tal volta massa a
prop dels camins, i carreteres arrapades a les pedres que deixaven pujar
sinuosament la serra; un camp amb alguna olivera, algun ametler i alguna vinya,
tot xicotet com d'anar per casa, i amb la producció justa per gastar-lo en la
familia. Dins, agulles, safes, tubs, catèters, instruments de vigilància,
menjars de catering (això si, al gust del client), taules, lliteres,
llençols, coixins, matalassos d'aigua, molt d’aparells per controlar,
cortinatges que amaguen la por, que canvien els ambients i deixen la privacitat
entre els seus teixits, cadires i butaques impossibles per pegar becadetes,
perque allò de dormir es una altra cosa; somnis de vida, de vida i de por, que
eixien pels forats que talls, puncions, punxades i vies deixaven a l’abast de
tots; hi havia un bany també gran, personalitzat, tot ple de tovalles, mocadors
de paper, sabó, caixons per a les deixalles seleccionades, aparells de neteja
poc habituals, safates diferents i papers per netejar. Fora, la terra seca
atapeïda de no trobar en l'obscuritat de la nit cap altra llum que la que ix de
la finestra gran, vora les llàgrimes de Sant Llorenç, tan llunyanes i tan
properes, a l'altre costat del cristal materialitzades en l'aigua que li cal
per seguir vivint a contracorrent de l’alé que falta dins, que va desmaiant-se
poc a poc sense adonar-se'n, amb la velocitat que marca una maleïda màquina que
no pot retornar cap sensació de lluita al cos endinsat en un camí sense
esperança.
Paraules i pensaments que anaven fugint de la
realitat, el paisatge, tal volta, ens volia fer oblidar on estàvem, tal volta
la situació de l'habitació estava molt calculada perque la llum i la serra tan
a prop dels edificis de la ciutat ens translladara a cadascú al lloc on volíem
deixar l'ànima i el nostre futur, tal volta tots el mots pensats per a l'event
o els desitjos mai aconseguits o els somnis amagats en el trosset del cos més
xicotet de tots, no eren prou per a cercar la llum que ens calia. Estàvem a
l'habitació d’un “hotel” amb nom de Mare de Déu per a buscar la intercessió del
cel, un “hotel” de moltes estreles, tantes com els metges, els infermers, els
auxiliars , el personal de neteja i tot el que per allí s’apropava volien
posar-li per arraconar la por de l'adéu, d'eixe adéu sense tornada i, al mateix
temps, programat; estàvem a l'habitació de pal·liatius, estàvem en un eufemisme
més per amagar el fet més desplaent, el fet que capbussa l'oblit en la vida per
a sempre, llevant-li l'esforç de conéixer i creure, i, a poc a poc o més a
corre-cuita, cremant en aigua totes les fulles del nostre calendari, de les
nostres cendres banyades en un camp de batalla que ha anat desfent-se al mateix
temps que els contendents que lluitaven per no deixar pas a l’enemic que portàvem dins.
